La Comunitat Segundo Montes

"¿En una època en què la globalització i les mesures neoliberals estan en voga, es pot resistir i lluitar per un model més just, més humà i més democràtic? La Comunitat Segundo Montes ens ho demostra amb el seu esforç i la seva obstinació per no decaure en el famós "campi qui pugui" salvadorenc. El camí no és fàcil, gens fàcil, però segueixen treballant a contracorrent per crear una societat més lliure on la població sigui amo del seu destí. Una societat que no giri l'esquena als més pobres, ni als joves, ni a les dones, ni als vells... Lluiten per aconseguir un model de desenvolupament sostenible, equitatiu i alternatiu. El lloc; El Salvador. Els protagonistes; la població de la Comunitat Segundo Montes. La base; la solidaritat. La funció; cooperar per a tirar endavant..."

Fa cinc anys des de Huacal participavem en l'edició del segon llibre de la col.lecció "Camino del Sur", titulat "El soroll de la milpa", un recull de quatre experiències d'organització popular i lluita a Amèrica Central, en concret a Nicaragua, Guatemala, El Salvador i Mèxic. Un llibre que pretenia, i pretén, descriure com la població d'aquests països, en situacions extremes de violència social i política, han establert formes de treball per sobreviure i treballar autònomament.

I l'experiència triada per representar El Salvador era la Comunidad Segundo Montes i un text que començava amb les paraules escrites a l'inici d'aquesta entrada... avui us convidem a llegir aquest relat de la seva història i volem fer un petit homenatge a aquest poble, dones i homes, que ens recorden dia a dia quins camins han de prendre la justicia i la dignitat...

I si voleu saber més de la Comunidad Segundo Montes podeu visitar la seva web: http://www.comunidadsegundomontes.org i escoltar aquesta canço del grup Tiempos de Cambios:

c

Camilo Minero, muralista salvadoreño

Camilo Minero fue un muralista y grabador salvadoreño, nacido el 17 de noviembre de 1917 en Zacatecoluca. Sus inicios en este arte comenzaron a los 13 años. Después cursó estudios de pintura en la Escuela Nacional de Artes Gráficas de El Salvador, bajo la dirección del maestro Carlos Imery. Estuvo becado por el Estado salvadoreño, y estudió en México con los grandes muralistas como Diego Rivera y David Alfaro Siqueiros.

La naturaleza rebelde de Camilo Minero se manifestó en sus primeras pinturas desde los primeros pasos artísticos. Su identificación con los más desprotegidos fue evidente en pinturas como Vendedores de Sandías y Tierra Roja. Esta identificación, hizo que tomara una decisión arriesgada en esa época: A finales de 1959, firmó la solicitud para inscribirse en el Partido Comunista de El Salvador. La decisión tuvo sus consecuencias. En julio de 1961 fue apresado por la Guardia Nacional. Seguramente se salvó de ser asesinado, desaparecido o torturado, pero es obligado a exiliarse en Nicaragua.

Aunque estuvo exiliado por un año, al regresar al país comenzó su trabajo en la Universidad de El Salvador como docente. Entre 1962 y 1964 asistió en representación del Partido Comunista al Congreso Mundial de Desarme General y la Paz en Moscú. A finales de los 70, Minero viajó a México por razones de trabajo, pero debido a la situación tensa que había en El Salvador, decidió quedarse y vuelve a exiliarse en Nicaragua, esta vez, por 10 años. Ahí trabajó en la Universidad Politécnica como profesor. En 1990 regresa a El Salvador, donde residió desde entonces.

Minero, trató de plasmar en sus obras la realidad social de los pueblos latinoamericanos. Acerca de sus pinturas, él mismo afirmó que:

"Yo aplico los amarillos frenéticos, cálidos y los rojos vivos que provoquen la furia y la cólera relevante; el blanco que quiere decir paz, los anaranjados y los sienas son atenuantes, acordes de los amarillos, también utiliza el color negro..."

"Yo pinto al pueblo, a los trabajadores, a los niños panzones que caminan en los mercados, ahí encuentro la belleza..."

Sus trabajos se encuentran en el Museo de Arte de El Salvador (Marte), Museo de Arte Moderno de Nueva York, Museo del Grabado en Buenos Aires, Argentina, Museo de Albuquerque (Nuevo México), entre otros países. En 1996 el gobierno de El Salvador le otorgó el Premio Nacional de Cultura y en diciembre de 2003, la Procuraduría de Derechos Humanos le otorgó el Premio de los Derechos Humanos en Artes “por el aporte social de la obra del maestro en la sensibilización sobre protección, educación y defensa de los valores fundamentales de la humanidad, y en particular de los derechos de la niñez, al veterano maestro de la plástica”..

Más información:

Artículo en Contracultura (2011).
Artículo en Personajes Salvadoreños (2006).
Articulo en La Prensa Literaria (2005).

Viatja a El Salvador

Ara que ja comencem a estar en ple estiu us volem recomanar algunes destinacions per viatjar per aquest meravellòs país d'Amèrica Central i algunes pàgines d'informació turística sobre El Salvador... Encara que sigui el país més petit d'Amèrica Central i d'aquí el reconegut nom del "pulgarcito" destaca per la bellesa de la seva natura, la historia i la cultura dels seus pobles i l'hospitalitat i el sentit de l'humor de la seva gent.

Primer de tot, es pot visitar el portal del Ministerio de Turismo de El Salvador que ofereix un munt d'informacions sobre els llocs i destinacions a visitar des de pobles o esglesies colonials (com la "Inmaculada Concepción" en el municipi de Concepción de Ataco a la Ruta de las Flores o el poble colonial de Panchimalco ben a prop de la capital, San Salvador), a les possibilitats de turisme rural (como el Jardín Celeste en el departament d'Ahuachapán) o d'ecoturisme i aventura ( com el Parc Nacional "El Imposible").

També es pot visitar la web Narinant.cat i la seva pàgina dedicada a El Salvador on trobar informació general sobre el país, literatura recomanada, sobre les agències catalanes que organitzen viatges o sobre associacions que realitzen projectes solidaris en aquest país. I on també es troben informacions sobre destinacions properes (Guatemala, Mèxic o Costa Rica) per aquells que facin una ruta per Amèrica Central.

O es poden consultar pàgines com Lonely Planet, Viatgeaddictes (i el relat sobre la Ruta de Paz Lenca a Morazán) o El SalvadorTips. I per últim, us recomanem dos blocs que val la pena visitar per tal de conèixer alguns dels indrets més atractius del país son els següents:

- Salvadorados, amb una secció dedicada al Turisme a El Salvador, que per exemple ens parla d'indrets tant especials com Illa Meanguera ("Un cop a Playa Negra el temps no acompanyava gaire i la marea estava molt alta, de manera que la platja havia quedat reduida a la meitat. Tot i així, el lloc tenia moltíssim encant, era un espai totalment verd, sense cap edifici al voltant, i al ser ja la tarda estaven tots els pescadors recollint les seves xarxes i preparant-se pel dia següent..."), Suchitoto ("Pel que fa al renombrat poble, de seguida ens va captivar la seva bellesa i encant. Suchitoto està ple de carrers llambordats i edificis blancs d'estil colonial on et pots passejar amb total tranquil·litat. No hi ha més gent del compte i només uns pocs negocis d'alimentació i artesania trenquen la quietud absoluta...") o el Volcà de Santa Ana ("Diuen que es tracta del volcà més alt de tota la serralada de Pacífic centreamericà. Es troba al Cerro Verde, un complex volcànic format per tres grans volcans, el mateix Cerro verde, el volcà de Santa Ana i l'Izalco...")

- El Bloc dels viatges: On es poden trobar en la secció de El Salvador alguns blocs de catalans i catalanes que han visitat aquest país així com informació puntual d'activitats organitzades a Catalunya dedicades a El Salvador.

I acabem amb un video turístic sobre El Salvador, una visió d'allò que es pot trobar... Bon viatge !!!

Una reflexió sobre el Decret legislatiu 743

El fantàstic bloc Salvadorados, obra de l'Anna de Barcelona i en Lluís de Castelló d'Empúries, ens relata tot allò que van descobrint, les reflexions i les experiències d'aquesta parella catalana que viu i treballa a El Salvador. Avui volem compartir l'interessant article (i reflexió -i les seves imatges-) sobre el conflicte institucional plantejat en aquest país arran de l’aprovació del Decret legislatiu 743:

"En aquest post us presentem una crònica forca extensa del conflicte institucional iniciat a El Salvador arran de l’aprovació del Decret legislatiu 743 que lliga de mans a la Sala de lo Constitucional i posa en perill la democràcia al país, i de les protestes socials que ha desencadenat.

Des de Salvadorados hem volgut compartir amb vosaltres una crònica dels fets que han propiciat l’esclat d’una Crisi Institucional que viu el país des de fa dos o tres setmanes. Intentarem fer-ho de la forma més digerible posible, tot i que hi ha molts noms i particularitats del sistema i les institucions salvadorenques que inevitablement us seran desconeguts. De totes maneres, ho intentarem. Aquest conflicte és greu perquè de no solucionar-se correctament pot posar en perill la democràcia en un país on amb prou feines es troba a la fase d’adolescència.

El passat 2 de juny l’Assamblea Legislativa d’El Salvador va aprovar via express el Decret legislatiu 743, que modifica el procediment per prendre decisions de la Sala de lo Constitucional, obligant als seus membres a aconseguir consens (són 5 magistrats en total) en comptes de una majoria ampliada de quatre membres a l'hora de aprovar sentències i resolucions, tal i com estava establert fins aleshores. Cal destacar que la nova llei va ser aprobada amb els vots dels partits conservadors ARENA, GANA, PCN i PDC. Per la seva banda, el FMLN (el partit al govern) i CD es van abstenir. Seguint el procediment establert, es va enviar el text del decret aprovat al President Mauricio Funes, el qual en el temps record de dues hores el va revisar, aprovar i sancionar…

Si, 2 hores. Malgrat no haver passat per tots els tràmits consultius especificats. Malgrat el seu partit s’havia abstingut a la votació (explicar la relació entre Funes i el seu partit requeriria un nou post). Malgrat el decret tenia varis defectes de forma (el document signat no és exactament el mateix que el publicat) i de contingut (varies faltes d’ortografia incloses). Malgrat tot l'anterior, el decret es va aprovar en el temps record d’un sol dia. Tal i com van titular els mitjans de comunicació, els diputats i el president “se dieron un madrugón”.

Bé, i quin és el problema?

Principalment, el problema està en que la Sala de lo Constitucional tindrà moltes més dificultats per resoldre sentències d’inconstitucionalitat i pendre altres decisions importants com el recurs d’ampara i l’Habeas Corpus, sobre els que té la máxima competència a l’Estat.

Bona part de les sentències de la Sala de lo Constitucional s’havien aprovat fins ara per majoria de 4/5, atès a que el cinquè membre, de tendència política conservadora, solia votar en contra, a diferència dels altres quatre, considerats progressistes.

Una altra característica de la estrambòtica llei es que, tal i com la mateixa especifica, el nou règim decisori durarà únicament fins que expiri el mandat dels magistrats, el 2012, lligant de mans a la Cort fins que abandonin el càrrec. Queda meridianament clar que el problema està amb els magistrats, no amb la Institució.

Amb aquest nou panorama, s’obre un escenari realment perillòs en que l’Assamblea Legislativa i el poder executiu poden prendre decisions de forma pràcticament lliure i arbitrària, ja que no hi ha un òrgan que els hi pugui parar els peus si rebassen els límits del poder que tenen atribuit per la Carta Magna.

I per quins motius ha fet això l'Assamblea Legislativa?

L’aprovació del Decret 743 aparentment és la represàlia dels partits polítics de l’Assamblea davant una sèrie de decisions preses per la Sala al llarg dels darrers dos anys. El president Funes havia designat a quatre dels cincs magistrats de la Sala quan va assolir el càrrec el juny de 2009, i des d’aleshores els jutges han dut a terme la seva feina amb una independència remarcable i, en aquest sentit lloable, prenent vàries decisions que han anat en contra dels interessos dels representants polítics.

Vet aquí algunes de les principals decisions de la Sala que haurien provocat la ira dels diputats de l’Assamblea Legislativa i la seva reacció:

1. En primer lloc han provocat el malestar de tots els partits politics sentenciant que els candidats a diputats de l’Assamblea poden presentar-se en llistes independents en comptes d’haver de fer-ho en les llistes dels partits.
   

+ Continuar llegint l'article "Indignats, també a El Salvador" a Salvadorados

Los migrantes que no importan

Durante más de un año Óscar Martínez se dedicó a convivir con los migrantes indocumentados que atraviesan México para llegar a Estados Unidos. Durmió en sus albergues, comió de sus platos, se subió con ellos a los trenes y hasta vadeó el río Bravo. Pero sobre todo, escuchó sus relatos, los anotó en su libreta de apuntes y luego los transformó en las 14 crónicas que componen este libro.

Desde una óptica estrictamente periodística, en Los migrantes que no importan se perfila el drama casi desconocido que cada año afecta a cientos de miles de hondureños, salvadoreños, guatemaltecos y nicaragüenses que huyen de la miseria, y en su huída se topan con la violencia gratuita instaurada por grupos de asaltantes, secuestradores y violadores, con la complicidad o la inoperancia de las autoridades mexicanas.

Secuestros masivos perpetrados por mafias vinculadas al narcotráfico, violaciones constantes contra mujeres que caminan por descampados, polizones que viajan en el techo de trenes de carga, policías y funcionarios corruptos, desiertos, ríos: el viaje de un migrante centroamericano rumbo a Estados Unidos es mucho más que el traslado entre dos puntos. Es una carrera de obstáculos que muchos no logran sortear.
Este es un libro de crónicas periodísticas que relata, desde el terreno mismo, la travesía de estos indocumentados que antes de intentar entrar a Estados Unidos deben atravesar más de 5,000 kilómetros de un México desconocido, escondido entre vías férreas y pequeños pueblos.

Óscar Enrique Martínez es periodista salvadoreño de 27 años. Empezó en el oficio con 17 años y desde entonces ha trabajado para diarios salvadoreños, colombianos, mexicanos y estadounidenses, así como para las revistas El País (España), CIPER (Chile), Gatopardo, Día Siete y Proceso (México). Fue corresponsal en México del periódico digital salvadoreño El Faro, para el que realizó la cobertura del paso de los indocumentados centroamericanos que ahora se ha convertido en este libro. En aquel país también ejerció como freelance durante dos años, publicando materiales sobre narcotráfico y migración. Ha realizado coberturas en Estados Unidos, Irak, México y Centroamérica. En 2008 fue galardonado con el Premio Nacional de Periodismo Cultural Fernando Benítez, entregado en la Feria Internacional del Libro de Guadalajara (México). Es Premio de Derechos Humanos de la Universidad Centroamericana José Simeón Cañas de El Salvador (2009). Dos de sus crónicas han sido reconocidas con el Premio Internacional de Periodismo La Huella de la Trata (2009) y el segundo lugar en el Premio de Periodismo y Migración (El Salvador, 2009), patrocinados por organismos como Naciones Unidas, Human Right Watch y la Agencia de Cooperación Española para el Desarrollo. Ha sido antologado en el libro de periodismo latinoamericano "Crónicas de otro planeta" (Editorial Debate) y otra de sus crónicas está por aparecer en un libro compilatorio sobre violencia en Centroamérica.

Este libro forma parte de un proyecto conjunto, se presentan las tres propuestas conjuntamente: el libro de fotografías En el camino (Editorial Blume) presenta un muy próximo panorama del terrible viaje; el libro de crónicas Los migrantes que no importan (Editorial Icaria) recoge los relatos que involucran a víctimas, criminales, violadores, violadas, coyotes y autoridades corruptas; y el documental María en tierra de nadie se centra en la aún más vulnerable situación de las mujeres indocumentadas.