27/10/11

Gastronomia de El Salvador

Karakia és el programa de Televisió de Catalunya que ens descobreix altres cultures i la seva gastronomia...

Avui us convidem a veure el programa "El pont de les Amèriques" dedicat a conèixer les comunitats salvadorenca i hondurenya. Tots dos països viuen des de sempre una relació de forta rivalitat que també es manifesta a la cuina. Descobrirem una mica més l'univers gastronòmic que neix del blat de moro, el cereal americà per excel·lència que ha nodrit els nostres veïns centreamericans. Comencem aprenent a cuinar la flor de la iuca i, de passada, la redescobrirem com a flor de izote, símbol patri salvadorenc. La Claudia ens farà de pont entre els plats de flor de izote i les típiques pupusas que cuinaran a casa la Raquel, una salvadorenca o guanaca que ja fa anys va canviar la seva terra per Catalunya. També ens arribarem fins a Palafrugell, on la Francis farà una de les joies gastronòmiques americanes: els tamales.

21/10/11

Associació d’Agermanament Igualada Nueva Esperanza: Inundacions al Bajo Lempa


L’any 1992 un grup de vuit joves d’Igualada realitzà un camp de treball a la comunitat de Nueva Esperanza (El Salvador). En el context d’un país que havia viscut anys de repressió i guerra i que, finalment, aquell mateix any signava els Acords de Pau, es plantejà seguir la tasca iniciada amb el camp de treball a través d’un agermanament. Amb això es pretenia donar suport i reconeixement a un grup de camperols que lluitaven per sortir de l’abandó i pobresa crònica a què havien estat sotmesos i, per altra part, facilitar el desenvolupament de projectes que poguessin millorar les seves condicions de vida.

Per tal de donar continuïtat i sentit al protocol d’agermanament signat entre l’Ajuntament d’Igualada i la comunitat de Nueva Esperanza l’any 1993, es va crear l’Associació d’Agermanament Igualada Nueva Esperanza que porta a terme un seguit d’activitats com xerrades, exposicions, intercanvis entre joves d’Igualada i de Nueva Esperanza, i treball conjunt amb escoles i instituts.
 
Avui, us encoratgem a visitar la seva web i conèixer de primera mà (gràcies a la crònica d'Angel  Arnaiz) la situació de les poblacions del Bajo Lempa que estan patint unes noves inundacions...  Des de Huacal volem transmetre tota la nostra solidaritat i suport i us deixem amb les paraules d'Angel:
 
17 de octubre:  "3 h - 3 madrugada (Hora en El Salvador; +8 hora central europea). El agua se ha metido ya en todo el Bajo Lempa. Y sigue subiendo con fuerza. En Nueva Espernza, quienes se han quedado ahí, caminan en este momento hacia el salón multiusos -nunca mejor nombrado- del instituto, al norte de a comunidad. En el albergue de El Zamorán quedan refugiadas algunas personas y todo el personal de Acudesbal, en total unas treinta personas. Queda un metro de altura para que llegue al interior delrefugio. El agua ha subido otro metro en altura. Un camión del ejército ha salido hace 15 minutos de este refugio con unas treinta personas de las que se habían quedado allí anoche, camino de San Marcos Lempa. Parece que tienen problemas de pasar porque un árbol ha caído en la calle. Tengo dificultades de comunicación telefónica con algunas partes de la zona.

18/10/11

El cuento de la Indalecia quera bien india, de Justiano quera bien justo y de la Ambrosia que nuera ninguna gente

Gràcies al blog El Salvador visto por un salvadoreño hem descobert aquest "cuento de cipotes" de Salarrué i és tot un plaer compartir-ho i gaudir d'aquell autèntic accent dels infants de El Salvador que l'autor va saber reproduïr tant deliciosament:

"El cuento de la Indalecia quera bien india, de Justiano quera bien justo y de la Ambrosia que nuera ninguna gente"

PUESIESQUE en una cocina de juego color colorado con azul taban haciendo jarriyadas olorosas de cosas ñame-ñame y Pelizco tenía un su hambre de seis pisos con torrecita y una ventanita diajuste y era hambre también de seis de la tarde y se acercó mirando y le dijo a la molendera que estaba haciendo mecedora juinche-juinche en la piegra de moler, con una mano de piegra que ni mano parece sino que pié:

- “Mira” le dijo “¿si te sobra una me la das?”

- “¡Si me sobra!…” le dijo la molendera quera nalgona y dientuda. “¿Qué no sabes questán contadas las raciones de los mozos?”

- “Sí” le dijo Pelizco “pero como en veces sobra y le dan al loro o se comen la masa las poyas…”

- “¡Poyas!…” le dijo la molendera que se yamaba Indalecia “¡A yo mechan descués el muerto aloishte?”

- “Dame…” le dijo resbaladito Pelizco sobando con el dedo unos totolos secos diun ladito de la piegra.

- “Unque me pongas cara de poyo con soco” le dijo “no te cuedo dar.”

- “¿Por qué?” le dijo.

- “Porque no” le contestó.”

- “¡Eee… pero el otro diya me diste!…” le dijo.

- “Pues si te di debías estar conjorme” le contestó.

- “Es que aquel diya no tenía tantas ganas” le dijo.

- “¡Pues no y no y no, porque no y no cuedo” le contestó, “y ándate diaquí.”

- “A pué sólo poreso ya me voy” le dijo bien resentido del labio deabajo.

Pero no siba y la Indalesia le dijo:

- “Ya jueras yegando y sería lo mejor porque yo no cuedo andar dando luajeno quiademás no es mío y diajuste no me pertenece porque núes mi propiedá.”

- “¡Ta güeno!…” le dijo, “sólo por eso ya me voy…”

Y ya siba, tragando saliva diambre, cuando eneso apareció por el patio Justiniano con unas pupuzas de queso y dijo:

- “¡Hombre, el tuerce diun servidor!… ¡Siempre que compro pupuzas me salen con lorocos que no me gustan! ¡Pupucera irfeliz!… ¿Querés estas cuatro pupuzas, Pelizco? Tan algo calientes entuvía.”

Y Pelizco se avalanzó a agarrarlas quiasta siasustó Justiniano y un chucho quiva pasando disquiolía y le dijo:

- “¡Gracias Justiniano flano!” Y le dio una mirada sin sal a la molendera questaba pasmada y rascándose con disimulo y salió con las pupuzas apercoyadas para un surrincón que se tenía y Dios es bien güeno y siacabuche."

Per cert l'imatge que acompanya el conte és obra de Maya Salarrué, filla de Salarrué i de Zélie Lardé, reconeguda pintora.

11/10/11

Más informaciones sobre El Salvador en el blog de Huacal (2)

Y siguiendo con las novedades comentadas en la anterior entrada, hoy os animamos a visitar tres nuevos espacios sobre la política y la historia salvadoreña:

Hunnapuh: Muy interesante blog, considerado por algunos como uno de los mejores. nacido de un salvadoreño de nacimiento, que ha vivido en San Salvador, Usulutan y San Vicente en su niñez, y desde entonces he vivido en Ayutuxtepeque, por lo que es Tiuxteño por naturalización como el mismo se define y define con estas palabras la web: "Estuvimos presentes en la historia, quedan estas páginas como testimonio de nuestro caminar por los senderos de nuestra patria El Salvador". En sus páginas se puede encontar mucha información de actualidad y de historia desde una perspectiva crítica y honrada.

Reflexionado con Roberto Lorenzana: Uno de los más destacados miembros del FMLN, ha estado responsable de la campanña del 2009 y actualmente ejerce de diputado por Santa Ana... Además es activo blogger y este espacio recoge sus opiniones, análisis y reflexiones sobre los temas políticos de actualidad en El Salvador. Una puerta abierta a uno de los fundadores del FMLN.

Retazos de Memória Histórica: Es un blog dedicado a recuperar cualquier documento (físico o digital; público o privado) que contenga explicaciones sobre la historia reciente de El Salvador, basado en las personas, en los hechos, en las situaciones, que acontecieron en la guerra civil salvadoreña. Fundamentalmente pretende reivindicar la memoria de las víctimas y lo consigue convirtiendose en un interesante y preciado espacio de información, homenaje y de recuerdo...

3/10/11

Entrevista a Francisco Mena Sandoval


Fa pocs dies va sortir publicat al setmanari de comunicació Directa (que per cert avui mateix estrenen web - felicitats !!!-) una entrevista al nostre company i membre de Huacal, Francisco Mena Sandoval, que voliem compartir amb tots vosaltres:


Capità a l’exèrcit, comandant a la guerrilla. Francisco Mena Sandoval (Sonsonate, El Salvador, 1942) és un personatge clau per entendre la situació política a l’Amèrica Central i la creixent militarització que viu la zona actualment. El 1981, en plena guerra civil, va protagonitzar un dels cops més audaços d’aquell episodi: essent capità de l’exèrcit, es va negar a participar en massacres contra la població civil i va assaltar una caserna per, tot seguit, passar a formar part de la guerrilla del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN). Acabada la guerra amb els Acords de Pau de 1992, Mena Sandoval va ser diputat al Parlament salvadoreny i representant de l’FMLN a Europa. Instal•lat ja a Barcelona, des de l’any 2001 dirigeix l’ONG Red Europea de Diálogo Social (REDS) i imparteix clases sobre moviments socials a l’Amèrica Llatina en màsters de cooperació i desenvolupament.

El proper 6 de novembre, Guatemala probablement escollirà com a president Otto Pérez Molina, un exmilitar acusat de cometre crims de guerra. I, tal com apunten les enquestes, Nicaragua reescollirà el candidat del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN). Com poden afectar el panorama polític de la regió aquestes eleccions? 

El cas de Nicaragua demostra que el símbol de les lluites revolucionàries és molt fort. Tot i que Daniel Ortega estigui jugant un paper –crec– bastant denigrant, guanya les eleccions. El poble nicaragüenc ha mantingut moltes estructures de la lluita revolucionària i, malgrat les diferències, Ortega acaba arrossegant l’esquerra. El cas de Guatemala, sacsejada per la violència i el narcotràfic, és molt diferent. En gran part, els problemes que viu Mèxic s’han traslladat a l’Amèrica Central a través de Guatemala i el fet que un militar governi el país indica que encara es creu en la força bruta per controlar la situació; i als EUA ja els va bé. Les conseqüències a llarg termini seran més violència.

Hi ha perill, doncs, que la regió es mexicanitzi encara més? 

Sí, tot i que cal que ens remuntem uns quants anys enrere per veure que les estructures del narcotràfic ja van utilitzar les guerres de Nicaragua i El Salvador per establir-se a la zona. Qui sempre controla la situació, com es va demostrar en el cas Iran Gate, que durant els 80 va finançar la contrarevolució nicaragüenca amb diners provinents, entre d’altres, del tràfic de drogues, són els EUA. A més mexicanització, més ingerència. Els EUA es fiquen dins la lluita contra el narcotràfic per controlar altres coses. I quan alguna cosa queda fora de control, llavors intervenen. El president de Panamà dels anys 80, Manuel Antonio Noriega, era un agent de la CIA, però quan es va conscienciar socialment, com molts altres militars, els EUA van envair el país.

Fins a quin punt la política centreamericana està implicada en el negoci de les drogues?

El poder polític i militar ja està ficat en el narcotràfic; no l’està combatent clarament. Un exemple del que està passant actualment a l’Amèrica Central és l’assassinat, el 2007, de tres diputats salvadorenys al Parlament centreamericà. Van ser assassinats a Guatemala. La Interpol va detenir quatre policies guatemalencs, que van ser assassinats al cap de pocs dies a la presó de màxima seguretat del país. Qui hi ha darrere de tot això?

En el cop d’estat d’Hondures, també hi va haver la mà dels EUA o només va ser obra d’un exèrcit antidemocràtic? 

Sense el poder militar, hi ha certes coses que no es poden fer. Els militars són els únics que poden fer fora un president de la república en pijama; no ho poden fer ni el congrés ni l’assemblea ni la cort suprema de justícia. En el cas d’Hondures, on l’exèrcit es mantenia mig adormit els darrers anys, en un segon pla, les classes capitalistes dominants van ser molt vives i li van cedir el control d’empreses importants del país, entre d’altres, les del transport. A Guatemala, El Salvador i fins i tot a la Nicaragua d’abans de la revolució, les relacions entre l’exèrcit i el poder econòmic eren indirectes, perquè els militars es casaven amb gent rica, o perquè es compensaven econòmicament alguns favors. Però cal anar més enllà: els EUA van dir prou a les reformes socials que va emprendre Mel Zelaya i al seu apropament a Hugo Chávez. A l’Amèrica Central, no és possible fer un cop d’estat sense la direcció dels EUA i no hi ha cap dubte que van dirigir el d’Hondures.

Vostè va participar en un cop d’estat reformista a El Salvador l’octubre de 1979, quan encara formava part de l’exèrcit. També van demanar ajuda als EUA? 

Primer, vam anar reclutant companys de l’exèrcit de la base, però a mesura que pujàvem en la jerarquia militar, tots ens preguntaven: “I els EUA, què?”. Al final, vam haver d’anar a parlar amb ells, tot i que no van necessitar organitzar res, perquè ja ho havíem fet tot nosaltres.

Després del cop d’Hondures de 2009, es deia que potser El Salvador, amb el primer govern de l’FMLN de la història, podria ser el següent en caure…

El fet que actualment l’exèrcit estigui assumint algunes tasques de seguretat és un error històric perquè, a diferencia del policia, el militar està entrenat per matar i és perillós que vagi guanyant terreny. L’actual ministre de Defensa és un militar de l’ala progressista. Hauria d’estar pensant en altres coses, però, segons diuen, podria aspirar a la presidència. Tenen el poder, arriba una crisi i poden protagonitzar un cop... tot i que, a El Salvador, és difícil que es doni ara mateix, per la proximitat de la guerra civil i per l’antimilitarisme existent.


Acabades les guerres, no hi va haver canvis dins els exèrcits per evitar amenaces i casos com aquests? 

A l’Amèrica Central, no hi ha hagut voluntat política per iniciar un procés de reconciliació vertadera. A Guatemala, com que la guerra va acabar més tard (1996) i la regió ja havia entrat en una nova etapa, només es va canviar el nom a les forces de seguretat i els mateixos de sempre van continuar controlant l’exèrcit. A El Salvador, com a mínim, es va separar la força armada dels cossos de seguretat i la Policia Nacional Civil va passar a ser formada per gent de l’antiga seguretat, l’FMLN i independents. Però ara, com a resposta a la violència imperant i donada la corrupció present dins la policia, l’exèrcit ha començat a assumir més tasques de seguretat i això és un problema. El govern se sent incapaç i impotent per controlar les maras.

De fet, una de les propostes del president Funes per acabar amb elles és incorporar obligatòriament a l’exèrcit els joves en risc d’entrar a les ‘maras’. Què en pensa?

Em sembla terrible. Què aprendran a l’exèrcit? El militar els prepararà físicament i, allà, encara que no estiguin armats, es poden barrejar amb altres soldats i organitzar-se. La vida a la caserna és una vida de poder. El que cal són mesures socials. Les maras, ara mateix, són un poder econòmic. Si els pandilleros tinguessin un plantejament polític, podrien tombar el govern ara mateix. Amb tanta pobresa a El Salvador, la gent se sent indefensa per combatre les maras i el narcotràfic i hi ha molta gent jove que està dient “si això no s’arregla, caldrà tornar als ferros”. El que es necessita és més acció dels moviments socials. Està demostrat que, en aquelles zones d’El Salvador on hi ha una bona organització política, hi ha menys maras. A Nicaragua, no hi ha tanta presència de maras perquè l’exèrcit, heretat de la revolució sandinista, sorgeix del mateix poble i té una forta arrel comunitària que inhibeix el seu sorgiment.

Per davant de Nicaragua, Costa Rica –que no té exèrcit– continua semblant l’oasi de pau centreamericà més gran. Ho és realment? 

No és un Estat 100% pacifista. Té l’avantatge de no haver sofert guerres i de no tenir exèrcit, però té una policia amb uns números increïbles. A més, l’any passat, amb el pretext de la lluita contra el narcotràfic, va permetre l’entrada de 46 vaixells de guerra i 7.000 marines al seu territori. El que busquen els EUA és controlar la regió des d’allà, com feien abans des del canal de Panamà.

Tant amenaçats se senten? Nicaragua i El Salvador tenen governs d’esquerres, però no han dut a terme grans reformes estructurals. 

Els EUA estan incidint en el govern d’El Salvador, ja que el consideren un país prioritari, però l’FMLN com a partit és una altra cosa, és profundament antiimperialista. Cal desconnectar-se dels EUA, però el problema és la realitat: podrem fer-ho per sobreviure? Crec que sí, però requerirà un procés diferent i a llarg termini; nosaltres hauríem de treballar tal com treballa l’enemic. També crec que El Salvador ha emprès el camí per fer canvis estructurals. Els EUA ho saben i han establert un precedent a Hondures, sense problemes. Però no s’està duent a terme una vertadera reforma fiscal enlloc. Qui tindrà valor per impulsar-la?

No els ha dissuadit prou el cop d’estat fallit de l’any 2002 a Veneçuela? 

En general, a l’Amèrica Llatina, hi ha hagut canvis en l’actitud dels militars. Molts d’ells s’han sentit utilitzats i traits pels EUA i el que va passar a Veneçuela encara ha despertat més dubtes. Però, en veure el que va passar a Hondures, el militar pensa: “Tornarem a tenir poder”. Tot i que està apartat, és un poder que pot despertar en qualsevol moment. En el cas d’El Salvador, hi ha una relació prioritària del país amb els EUA, per tant, com a Guatemala i Hondures, el seu exèrcit també està influenciat. En canvi, al Brasil, l’Argentina i Veneçuela, principalment, hi ha hagut canvis a favor d’una certa autonomia, però en qualsevol moment hi poden tornar. La lluita armada és una opció, però està demostrat que sempre ens carda.

L'entrevista també estava acompanyada  del següent mòdul:

“Estic disposat a posar-me en mans de la justícia” 

A finals del mes d’agost, la Cort Suprema de Justícia d’El Salvador es va negar a capturar els nou militars imputats per l’Audiència Nacional espanyola com a autors de l’assassinat, el 1989, de sis jesuïtes de la Universitat Centreamericana, entre els quals hi havia el basc Ignacio Ellacuría. La impunitat continua a l’ordre del dia a El Salvador, on una llei d’amnistia promulgada cinc diez després que es publiqués l’informe de la veritat del conflicte (1980-1992) encara protegeix els autors de crims de guerra. “Al procés de transició que està vivint el país, li fa molta falta jutjar els crims de guerra; la derogació de la llei d’amnistia està pendent, pel bé de la memòria històrica. Era impossible que ho promoguessin els governs de dretes d’ARENA, però tampoc no s’ha tocat el tema en l’actual període de l’esquerra”, afirma Mena Sandoval. Mena, que va participar en l’anomenada Guerra del Futbol contra Hondures (1969), en el cop d’estat de 1979 i que va ser comandant de la guerrilla durant el conflicte, afirma que es posaria a disposició del poder judicial. “Jo mateix em beneficio de la llei d’amnistia i, si em volguessin jutjar, ho acceptaria. Tal com he dit a diverses organitzacions per als drets humans, si hi ha força social per emprendre el procés, jo em posaré al capdavant”. Segons Mena, “hi ha molts menys casos a la guerrilla, però n’hi ha. De vegades, desitjaríem que només li toqués a l’enemic, però la història s’ha d’escriure amb les bones i amb les dolentes”.

Entrevista realitzada per Jordi de Miguel Capell (miralls@setmanaridirecta.info)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...