Coincidint amb la visita que va fer al nostre país el passat més de novembre, Àlex Romaguera de La Directa va entrevistar a Eduardo Garcia Doblas, director de l'ONG Pro-Búsqueda que investiga casos de desaparició forçada de menors durant el conflicte armat (1984-1990) a El Salvador:
“El segrest d’infants va ser una estratègia de terra cremada” Eduardo García Doblas, activista pels drets humans a El Salvador
Durant el conflicte armat a El Salvador (1980-1992), milers de
criatures de les comunitats pròximes a la guerrilla del Frente Farabundo
Martí para la Liberación Nacional (FMLN) van ser raptades amb
l’objectiu que l’exèrcit i sectors afins al poder s’enriquissin
traficant amb elles. Avui, conèixer quin va ser el seu destí és a
l’agenda d’una societat que, a causa de la guerra, presenta uns nivells
elevats de pobresa, militarisme i crim organitzat. Només la valentia de
les famílies afectades ha permès obrir una escletxa per esclarir aquests
crims de lesa humanitat, dels quals Eduardo García Doblas fa anys que
investiga els efectes. Director de l’Associación Pro-Búsqueda de Niñas y
Niños Desaparecidos d’El Salvador, García Doblas malda perquè el país
sud-americà intervingui i ofereixi el suport psicosocial i jurídic que
reclamen les víctimes. “La situació dels infants d’El Salvador recorda
molt la dels refugiats de Síria, on ja hi ha 10.000 menors
desapareguts”, afirma aquest activista, que durant la seva estada a
Europa s’ha reunit amb diverses institucions per exigir-los que
contribueixin a aclarir la veritat.
Com et vas implicar en la recerca d’infants desapareguts durant la guerra civil a El Salvador?
Va
ser casualitat. Jo col·laborava amb els comitès de solidaritat Óscar
Romero de Cadis quan, en un viatge a Bolívia, vaig conèixer el sociòleg
Ignacio Cano, membre de la comissió de la veritat d’El Salvador. Ell em
va convidar a conèixer la situació i... d’una experiència que havia de
durar dos mesos, ja en fa 24 anys.
El 1994, un grup de persones a qui havien segrestat fills i filles es va organitzar per reclamar justícia...
Allò
va ser l’origen de l’Associación Pro-Búsqueda, a la qual em vaig
incorporar el 2013, si bé ja coneixia la seva activitat. En total,
35.000 menors van desaparèixer durant la guerra; la majoria van ser
adoptats de manera irregular mitjançant una xarxa en què l’Estat va
participar a través de les forces armades i els alts funcionaris. Però
també hi va haver advocats, notaris i membres de l’oligarquia que es van
beneficiar del tràfic de menors.
Estava planificat amb algun propòsit concret?
Respon
a una estratègia de terra cremada. La idea era debilitar les poblacions
dissidents. No sols per evitar que hi hagués futurs guerrillers; també
per infligir un dany psicològic a les comunitats afins al Frente
Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN). Hi ha imatges
enregistrades on es veuen columnes de militars sortint de les poblacions
amb nens segrestats a les seves motxilles.
Quines edats tenien aquestes criatures?
Entre
0 i 5 anys. Els més petits quedaven allotjats en albergs religiosos,
des d’on passaven a mans de militars, polítics i eclesiàstics, que en
alguns casos els utilitzaven com a criats o esclaus sexuals o els venien
per a adopció. Els més grans passaven per les casernes, on, després
d’adoctrinar-los, se’ls obligava a combatre a les forces armades. Molts
van morir en combat.
Com entraven en aquesta cadena les famílies receptores?
Els
nens sortien amb un visat i, quan arribaven al país de destí, se’ls
tramitava la nacionalitat. Algú de l’Estat els feia els papers. Els
nascuts al nord del país, que tenien la pell i els ulls més clars, eren
venuts en adopció a famílies europees, principalment de França i Itàlia,
però també dels Estats Units. Hi ha una comunicació entre el consolat
nord-americà i Orlando Montano en què aquest general mostra una
predilecció especial pel tràfic de menors i comenta l’existència de
“mercaderia lliure d’infants”. En canvi, els menors més foscos de pell
quedaven tancats a l’espera de ser venuts o explotats dins el país.
Fins
ara, heu resolt el cas de 425 menors, 267 de les quals han conegut els
seus pares i les seves mares biològiques. La resta no han volgut
saber-ne res?
Cada persona gestiona el trauma a la seva
manera. Hi ha casos satisfactoris, altres que estan en fase d’elaboració
i alguns en què l’infant ha mort, davant els quals hem de buscar la
manera d’abordar un dol que té molt d’ambigu. En la majoria dels casos,
però, el retrobament només suposa ampliar el cercle familiar perquè són
homes i dones que ja tenen la seva vida feta.
El nou govern d’esquerres és procliu a depurar aquests crims?
Té
més voluntat que els governs anteriors. El problema és que la fiscalia
està en mans dels sectors retrògrads del país, que a banda de no
destinar recursos a buscar els desapareguts, encara ha d’obrir el banc
de perfil genètic i sancionar els responsables. De moment, no han
investigat cap cas i els que han sortit a la llum ha estat gràcies a les
víctimes.
El juliol passat, la Cort Suprema va
declarar inconstitucional la llei d’amnistia de 1993. Això permetrà
encausar els responsables?
És complicat. Falta que el
president ordeni l’obertura dels expedients militars i consensuï un
model de justícia transicional i restaurativa, perquè ja tenim dues
generacions colpejades per la impunitat. Les mares estan disposades a
perdonar si els diuen la veritat, però els seus fills reclamen processos
penals. Hem de trobar mesures perquè es reconegui què va passar i
perquè no torni a succeir mai més. És una lluita contra el temps ja que
les víctimes van morint a poc a poc.
