No cal (ni calia) fer retallades: Per què l’Estat i la Generalitat no ingressen més?

Davant dels nous atacs als drets socials i laborals i les noves retallades en el sistema públic (sanitat, ocupació, educació, dependència, petites i mitjanes empreses, prevenció d'incendis, cultura, cooperació, serveis socials, habitatge, universitat, persones amb disminucions, etc.) dels governs de dretes de CiU i el PP (que a més no podem dir que destaquin pas per la seva honradesa), volem recordar l'article del juliol passat "Per què l’Estat i la Generalitat no ingressen més?" de Vicenç Navarro que ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona, Espanya). És també professor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University (Baltimore, EUA) on ha impartit docència durant 35 anys. Dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University. Dirigeix també l’Observatorio Social de España.

"La pujada limitada d’alguns impostos, tant a nivell d’Espanya com de Catalunya, ha generat una previsible mobilització dels súper rics, dels rics i de les classes mitjanes de rendes altes en contra d’aquestes pujades, amb l’argument que aquests grups socials ja estan entre els grups que paguen més impostos de la Unió Europea. Així, La Vanguardia, un rotatiu d’orientació neoliberal i conservadora, instrument del món empresarial a Catalunya, responia a les propostes d’augment impositiu per part de la Generalitat amb un titular a primera pàgina en el qual assenyalava que els impostos a Catalunya i a la resta d’Espanya ja eren els més elevats de la Unió Europea.

Tal asseveració, tanmateix, no és creïble. Per analitzar la veracitat de l’argument cal estudiar els tipus d’impostos que paguen els diferents sectors de la població. Comencem per l’IRPF, l’impost sobre els ingressos individuals. Com que aquests poden procedir del treball o de la propietat, és important analitzar separadament com tributen les rendes del treball i com ho fan les derivades del capital. Doncs bé, en aquest últim cas (quan les rendes deriven d’accions i dividends, de títols de deute públic o privat i/o de fons de pensions, de vida o d’accidents), els propietaris d’aquest capital paguen un «tipus nominal», és a dir, un tipus que en teoria és del 21% quan els ingresos són inferiors als 6.000 euros, del 25% quan les rendes oscil·len entre els 6.000 i els 24.000 euros i d’un 27% quan les rendes són superiors. Tots aquests gravàmens són molt menors que els que s’apliquen a les rendes del treball. Aquest tractament diferenciat de la càrrega impositiva és un indicador de l’enorme influencia que la població súper rica i rica té en les institucions de l’Estat, tant en el central com en les autonomies.

Però els súper rics (les grans fortunes) i els rics no declaren la majoria dels seus ingressos via IRPF. Compten amb assessors fiscals que els guien per evitar el fisc. Un dels mecanismes emprats són les societats d’inversió de capital variable, conegudes com a SICAV, per a les quals la càrrega impositiva és mínima. Aquests fons estan enormement concentrats, com a reflex de la polarització de les rendes a Catalunya i a la resta d’Espanya. 3.000 SICAV a Espanya (que pertanyen majoritàriament a les grans fortunes) tenen 23.000 milions d’euros i són gestionades pels grans bancs, com el BBVA o el Santander, entre d’altres. 

La banca és, per cert, el col·lectiu a través del qual es produeix més evasió fiscal. I una manera de demostrar l’existència d’aquesta evasió fiscal (que pot ser fins i tot legal, encara que la major part sigui il·legal) és a través dels paradisos fiscals, i Luxemburg és un dels més utilitzats. Aquest país és un dels centres de gestió de fons financers (després dels EUA) pel fet que és un paradís fiscal. Luxemburg, membre de la Unió, ha liderat, amb Alemanya, les polítiques neoliberals a l’eurozona, i ha pressionat Espanya perquè faci dramàtiques retallades (perquè pagui el deute als seus bancs que dipositen els diners a Luxemburg). 

Aquest país ha estat un dels que ha promogut la llibertat de moviment de capitals financers dins de la Unió, de manera que s’ha beneficiat a costa d’altres. La seva prima de risc respecte a Alemanya és nul·la i el seu deute públic és el 18% del PIB. Això es deu en part al fet que absorbeix capitals de països perifèrics, com Catalunya i la resta d’Espanya, que s’escapen de pagar impostos i forcen els seus respectius països a endeutar-se.

Una altra destinació dels fons que evadeixen el fisc espanyol és la banca suïssa, la qual ha adquirit gran visibilitat com a conseqüència de les declaracions d’Hervé Falciani, empleat del banc HSBC, que ha obtingut la llista i informació de 130.000 comptes d’evasors del fisc de diversos països, inclòs Espanya, llista que l’Estat té i hauria de fer pública.

Però hi ha altres maneres d’evitar el fisc. Segons la informació d’Hisenda, només el 3% dels contribuents declara guanyar més de 600.000 euros l’any, la qual cosa és increïble, i només 3.000 persones declaren ingressar a l’any més d’un milió d’euros, tampoc creïble. El sindicat dels tècnics d’Hisenda, GESTHA, ha mostrat que tres de cada quatre petits empresaris i autònoms declaren ingressar menys de mil euros al mes. Durant anys els empresaris i autònoms han declarat ingressos menors que els treballadors. Aquesta situació es dóna a tot Espanya i és una de les causes per les quals els ingressos de l’Estat (i de la Generalitat) siguin tan baixos".