En moviment a l'Amèrica Llatina

Article aparegut a les Noticies de Barcelona Ciutat Refugi aquest juliol del 2017

Refugi. Les peticions d’asil procedents de ciutadans de l’altra banda de l’Atlàntic s’han disparat. Prop de la meitat de les persones refugiades ateses pels serveis municipals de Barcelona són originàries de Veneçuela, Colòmbia, Hondures i el Salvador. 

La convulsa situació política i social i la violència que viuen alguns països llatinoamericans està provocant el desplaçament forçat de milers de persones. Prop de la meitat de les persones refugiades que va atendre el Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) entre els mesos de gener i juny d’aquest any provenen d’estats de l'Amèrica del Sud i Central. Quatre nacionalitats concentren majoritàriament la demanda d’atenció: la veneçolana, la colombiana, l’hondurenya i la salvadorenya. Juntament amb la ucraïnesa, són les cinc que més presència tenen en aquest servei municipal.

Veneçuela és el primer país de procedència pel que fa al nombre de persones: 517. Colòmbia és el que més ha crescut: la demanda d’atenció s’ha multiplicat per 7 en relació amb el mateix període de l’any passat, de 21 a 151 persones. El nombre de persones ateses originàries d’aquests quatre països no només s’incrementa any a any, sinó mes a mes des que va començar aquest any.

Les dades del SAIER, a una escala molt reduïda, són un reflex i una conseqüència del que està passant a l’Estat. L’any passat, els veneçolans van ser per primer cop la primera nacionalitat de sol·licitants de protecció internacional a l’Estat espanyol, per davant dels sirians. En total, i segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), 3.960 persones procedents de Veneçuela van demanar asil a l’Estat, gairebé set vegades més que l’any anterior, en què ho van fer 596 persones. L’increment, a escala estatal, va superar el 564% en un any.

La convulsa situació política i la crisi de l’economia nacional expliquen l’èxode que viu Veneçuela

La CEAR explica l’increment general del nombre de sol·licituds d’asil presentades a Espanya el 2016 precisament a causa de l’èxode veneçolà, de la mateixa manera que van augmentar el 2015 a causa del conflicte sirià. “La recrudescència de la convulsa situació política i la crisi de l’economia nacional expliquen aquest èxode, que també s’està dirigint als Estats Units”, afirma l’informe del 2017. En el gegant americà, els veneçolans també van encapçalar les demandes d’asil el 2016 per primer cop, amb més de 18.000 peticions, més del triple que l’any anterior.

El clima de violència política entre el Govern de Nicolás Maduro i l’oposició, el col·lapse econòmic d’un dels països més rics de la regió, l’escassedat de medicaments i de productes de primera necessitat i l’augment de la criminalitat associada a la delinqüència comuna està empenyent molts veneçolans a marxar i buscar seguretat més enllà de les seves fronteres. Si anys enrere, en època d’Hugo Chávez, havia estat la classe social més benestant la que marxava del país, ara ho fan les classes mitjanes i populars.

Cap a Colòmbia i des de Colòmbia

Els Estats Units, en primer lloc, seguit d’Espanya, el Brasil i el Perú són els principals països on la diàspora veneçolana està demanant asil. Segons les estadístiques de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), a finals del 2016 hi havia 29.105 veneçolans esperant resposta a la seva sol·licitud de protecció als EUA, 4.435 a Espanya, 4.302 al Brasil i 3.553 al Perú.

Amb tot, no hi ha dades de quants veneçolans hi ha en moviment i de quants estan creuant les fronteres terrestres i migrant de manera irregular als països veïns, Colòmbia i el Brasil, però es calculen que són desenes de milers. Creuen diàriament la frontera, per comprar medicaments i menjar o per establir-s’hi, buscar-s’hi la vida o sol·licitar-hi protecció.

Pel que fa a Colòmbia, es dona un flux invers al que durant dècades hi ha hagut entre els dos països. L’ACNUR calcula que 340.000 colombians viuen refugiats a l’exterior, prop de 172.000 dels quals, una mica més de la meitat, es troben a Veneçuela. D’aquestes persones, prop de 9.000 estan reconegudes com a refugiades. La resta, les que no estan registrades i no tenen protecció, estan patint també les conseqüències de les tensions polítiques i econòmiques que viu el país. Amb tot, i segons l’oficina de l’ACNUR, el 90% s’hi volen integrar i no volen retornar a Colòmbia per por de l’activitat de diversos grups armats a les seves zones d’origen.

Tot i l’acord de pau, a Colòmbia la situació continua sent volàtil, fet que provoca el desplaçament forçat de persones

Tot i l’acord de pau final que van subscriure el Govern colombià i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) el novembre del 2016, la situació al país continua sent volàtil i la violència d’altres actors armats segueix provocant el desplaçament forçat de persones i la fugida a l’exterior. Si Síria és el país del món amb més persones refugiades, amb més de 5 milions de sirians a l’exterior, Colòmbia és el que té un nombre més gran de persones desplaçades internament, dins les seves fronteres. El febrer del 2017 l’ACNUR calculava que eren 7,3 milions, gairebé el 15% de la població colombiana.

Les peticions d’asil de ciutadans colombians s’han incrementat molt a Espanya des de l’any passat, probablement perquè el 2015 la Unió Europea va suprimir la necessitat de disposar d’un visat Schengen per a les persones originàries d’aquest país, la qual cosa els ha facilitat l’arribada a l’Estat. Colòmbia va ser el 2016 el cinquè país d’origen dels sol·licitants de protecció internacional a Espanya. L’increment del 2015 al 2016 ha estat del 377%, de 129 a 615 peticions.
El gruix dels peticionaris, segons la CEAR, són persones que han estat víctimes d’extorsió per part de bandes de grups criminals o d’actors dels conflictes.

Fugint del triangle nord 

També el Salvador (sisè) i Hondures (setè) han escalat posicions a la llista de països d’origen dels sol·licitants de protecció internacional a Espanya. L’any passat es van situar per primer cop entre els 10 primers, amb 425 i 385 peticions, xifra que suposa un augment del 212% i del 160% en relació amb l’any anterior. Pel que fa a Barcelona, el SAIER ha atès 170 salvadorenys i 225 hondurenys durant els sis primers mesos d’aquest any, un 130% i un 463% més que en el mateix període del 2016.

Tots dos països centreamericans comparteixen una mateixa problemàtica violenta, que també afecta el tercer país de l’anomenat triangle nord, Guatemala: les bandes o maras i altres organitzacions transnacionals que duen a terme una activitat criminal generalitzada: extorsions, reclutaments forçats, violència sexual i de gènere, i violència contra infants i adolescents.

Una recerca desenvolupada per Amnistia Internacional als tres països va concloure l’any passat que la violència és un factor clau d’expulsió actualment a el Salvador i Hondures i que ha augmentat greument en els darrers anys. “Els nivells de violència i l’increment del territori controlat per les bandes afecta el dret de les persones a la vida, la integritat física, l’educació i la llibertat de circulació”, afirma l’organització de drets humans, que denuncia la impunitat dels crims i la manca de protecció oferta pels governs regionals.

Segons l’ACNUR, les dones i les persones LGTBI són perfils de risc als països on operen les bandes criminals conegudes com a maras

L’ACNUR considera “perfils de risc”, necessitats de protecció, totes les dones, els menors i els joves que viuen en zones on operen les maras, i les persones perseguides per les maras, bé perquè no respecten la seva autoritat, perquè les extorsionen o perquè han estat víctimes o testimonis de delictes que han comès. També totes les persones LGTBI.

La violència de les bandes i les dificultats socioeconòmiques provoquen el desplaçament intern de milers de persones i, cada cop més, la fugida cap a països veïns, especialment cap als Estats Units. L’any passat hi va haver 55.594 salvadorenys, 32.617 hondurenys i 45.508 guatemalencs peticionaris de protecció en aquest país. En conjunt, el nombre de sol·licituds es va incrementar en un 597% entre el 2010 i el 2015.

La CEAR la considera la crisi de refugiats més invisible de l’actualitat i denuncia que tot i que l’ACNUR considera la violència de les maras un motiu de protecció i que aquest és el perfil de moltes persones que arriben a Espanya “la resposta del Govern ha estat la denegació sistemàtica o la prolongació sine die de la instrucció dels expedients” d’asil.