“El segrest d’infants va ser una estratègia de terra cremada” entrevista a Eduardo García Doblas de Pro-Búsqueda a La Directa

Coincidint amb la visita que va fer al nostre país el passat més de novembre, Àlex Romaguera de La Directa va entrevistar a Eduardo Garcia Doblas, director de l'ONG Pro-Búsqueda que investiga casos de desaparició forçada de menors durant el conflicte armat (1984-1990) a El Salvador:

“El segrest d’infants va ser una estratègia de terra cremada” Eduardo García Doblas, activista pels drets humans a El Salvador

Durant el conflicte armat a El Salvador (1980-1992), milers de criatures de les comunitats pròximes a la guerrilla del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN) van ser raptades amb l’objectiu que l’exèrcit i sectors afins al poder s’enriquissin traficant amb elles. Avui, conèixer quin va ser el seu destí és a l’agenda d’una societat que, a causa de la guerra, presenta uns nivells elevats de pobresa, militarisme i crim organitzat. Només la valentia de les famílies afectades ha permès obrir una escletxa per esclarir aquests crims de lesa humanitat, dels quals Eduardo García Doblas fa anys que investiga els efectes. Director de l’Associación Pro-Búsqueda de Niñas y Niños Desaparecidos d’El Salvador, García Doblas malda perquè el país sud-americà intervingui i ofereixi el suport psicosocial i jurídic que reclamen les víctimes. “La situació dels infants d’El Salvador recorda molt la dels refugiats de Síria, on ja hi ha 10.000 menors desapareguts”, afirma aquest activista, que durant la seva estada a Europa s’ha reunit amb diverses institucions per exigir-los que contribueixin a aclarir la veritat.

Com et vas implicar en la recerca d’infants desapareguts durant la guerra civil a El Salvador?
Va ser casualitat. Jo col·laborava amb els comitès de solidaritat Óscar Romero de Cadis quan, en un viatge a Bolívia, vaig conèixer el sociòleg Ignacio Cano, membre de la comissió de la veritat d’El Salvador. Ell em va convidar a conèixer la situació i... d’una experiència que havia de durar dos mesos, ja en fa 24 anys.

El 1994, un grup de persones a qui havien segrestat fills i filles es va organitzar per reclamar justícia...
Allò va ser l’origen de l’Associación Pro-Búsqueda, a la qual em vaig incorporar el 2013, si bé ja coneixia la seva activitat. En total, 35.000 menors van desaparèixer durant la guerra; la majoria van ser adoptats de manera irregular mitjançant una xarxa en què l’Estat va participar a través de les forces armades i els alts funcionaris. Però també hi va haver advocats, notaris i membres de l’oligarquia que es van beneficiar del tràfic de menors.

Estava planificat amb algun propòsit concret?
Respon a una estratègia de terra cremada. La idea era debilitar les poblacions dissidents. No sols per evitar que hi hagués futurs guerrillers; també per infligir un dany psicològic a les comunitats afins al Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN). Hi ha imatges enregistrades on es veuen columnes de militars sortint de les poblacions amb nens segrestats a les seves motxilles.

Quines edats tenien aquestes criatures?
Entre 0 i 5 anys. Els més petits quedaven allotjats en albergs religiosos, des d’on passaven a mans de militars, polítics i eclesiàstics, que en alguns casos els utilitzaven com a criats o esclaus sexuals o els venien per a adopció. Els més grans passaven per les casernes, on, després d’adoctrinar-los, se’ls obligava a combatre a les forces armades. Molts van morir en combat.

Com entraven en aquesta cadena les famílies receptores?
Els nens sortien amb un visat i, quan arribaven al país de destí, se’ls tramitava la nacionalitat. Algú de l’Estat els feia els papers. Els nascuts al nord del país, que tenien la pell i els ulls més clars, eren venuts en adopció a famílies europees, principalment de França i Itàlia, però també dels Estats Units. Hi ha una comunicació entre el consolat nord-americà i Orlando Montano en què aquest general mostra una predilecció especial pel tràfic de menors i comenta l’existència de “mercaderia lliure d’infants”. En canvi, els menors més foscos de pell quedaven tancats a l’espera de ser venuts o explotats dins el país.

Fins ara, heu resolt el cas de 425 menors, 267 de les quals han conegut els seus pares i les seves mares biològiques. La resta no han volgut saber-ne res?
Cada persona gestiona el trauma a la seva manera. Hi ha casos satisfactoris, altres que estan en fase d’elaboració i alguns en què l’infant ha mort, davant els quals hem de buscar la manera d’abordar un dol que té molt d’ambigu. En la majoria dels casos, però, el retrobament només suposa ampliar el cercle familiar perquè són homes i dones que ja tenen la seva vida feta.

El nou govern d’esquerres és procliu a depurar aquests crims?
Té més voluntat que els governs anteriors. El problema és que la fiscalia està en mans dels sectors retrògrads del país, que a banda de no destinar recursos a buscar els desapareguts, encara ha d’obrir el banc de perfil genètic i sancionar els responsables. De moment, no han investigat cap cas i els que han sortit a la llum ha estat gràcies a les víctimes.

El juliol passat, la Cort Suprema va declarar inconstitucional la llei d’amnistia de 1993. Això permetrà encausar els responsables?
És complicat. Falta que el president ordeni l’obertura dels expedients militars i consensuï un model de justícia transicional i restaurativa, perquè ja tenim dues generacions colpejades per la impunitat. Les mares estan disposades a perdonar si els diuen la veritat, però els seus fills reclamen processos penals. Hem de trobar mesures perquè es reconegui què va passar i perquè no torni a succeir mai més. És una lluita contra el temps ja que les víctimes van morint a poc a poc.