I com a
darrera activitat de la Xarxa Comunitària i Cultural Salvadorenca
de Catalunya i Huacal que hem impulsat durant la Diada de Sant Jordi ’24, el 2
de maig vàrem inaugurar l'Exposició "Salarrué, el legado" dedicada a
una de les veus fonamentals de la literatura hispanoamericana per la seva
concisió i força en la recreació de la realitat del seu poble. L'exposició es pot visitar al Casal de Barri
de Can Portabella (Carrer de Virgili, 18) del barri de Sant Andreu de
Barcelona.
El proper dijous 9 de maig a les 19h tindrà lloc una conferència sobre la seva figura de la mà de Carlos Cañas Dinarte, historiador i escriptor salvadorenc.
L’exposició romandrà oberta fins el 31 de maig a Can Portabella.
La seva identificació amb el món del pagès salvadorenc i les seves exploracions en els assumptes esotèrics orientals i de ciència-ficció han portat a valorar-lo com un dels iniciadors de la nova narrativa llatinoamericana i com destacat exponent de la cultura del seu país. Els seus Cuentos de Barro (1933), relats d’extrema brevetat, van contribuir a forjar l’estètica del conte hispanoamericà.
Va alternar la literatura amb la pintura; es recorda especialment l’èxit de les seves exposicions a Nova York i San Francisco (1947-49) i d’algunes de les quals va realitzar posteriorment al seu país i de nou als Estats Units entre 1958 i 1963. Una altra de les seves facetes artístiques va ser la de compositor: se li deuen més d’un centenar de cançons. Al 1963 va ocupar el lloc de Director General de Bellas Artes, i al 1967 va fundar, al parc Cuscatlán, la Galeria Nacional de Arte (actualment coneguda com a Sala Nacional de Exposiciones), centre la direcció del qual va assumir. Des de 1973 fins a la seva defunció va ser assessor cultural del gabinet del Director General de Cultura, Carlos de Sola.
L’obra literària de Salarrué l’ha col·locat en el just paper de clàssic, no només de la literatura salvadorenca, sinó també de la «cuentística« en castellà. El seu peculiar costumbrisme és més aviat un èmfasi en la llengua del seu poble, una visió tendra dels petits éssers que travessen, amb la seva tendresa i misèria, els paisatges del seu país. Va escriure sobre pagesos i desplaçats de les urbs, identificant-se amb els seus problemes i trets, així com amb la seva matèria verbal, que reprodueix la tensió idiomàtica entre els dialectes, les llengües indígenes i el castellà. Si escau també s’ha parlat de realisme màgic: un bon exemple d’això és el cèlebre conte «El anillo de Oricalco» que desenvolupa el tema de la mort, els indis mags i el tòpic de l’anell encantat. Les seves primeres novel·les van ser El Cristo negro (1927) i El señor de la burbuja (1927). Amb Oyarkandal (1929), recopilació de relats, va donar a conèixer els seus primers contes fantàstics.
