Fa pocs dies va sortir publicat al
setmanari de comunicació Directa (que per cert avui mateix estrenen web - felicitats !!!-) una entrevista al nostre company i membre de Huacal,
Francisco Mena Sandoval, que voliem compartir amb tots vosaltres:
Capità a l’exèrcit, comandant a la guerrilla. Francisco Mena Sandoval (Sonsonate, El Salvador, 1942) és un personatge clau per entendre la situació política a l’Amèrica Central i la creixent militarització que viu la zona actualment. El 1981, en plena guerra civil, va protagonitzar un dels cops més audaços d’aquell episodi: essent capità de l’exèrcit, es va negar a participar en massacres contra la població civil i va assaltar una caserna per, tot seguit, passar a formar part de la guerrilla del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN). Acabada la guerra amb els Acords de Pau de 1992, Mena Sandoval va ser diputat al Parlament salvadoreny i representant de l’FMLN a Europa. Instal•lat ja a Barcelona, des de l’any 2001 dirigeix l’ONG Red Europea de Diálogo Social (REDS) i imparteix clases sobre moviments socials a l’Amèrica Llatina en màsters de cooperació i desenvolupament.
El proper 6 de novembre, Guatemala probablement escollirà com a president Otto Pérez Molina, un exmilitar acusat de cometre crims de guerra. I, tal com apunten les enquestes, Nicaragua reescollirà el candidat del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN). Com poden afectar el panorama polític de la regió aquestes eleccions?
El cas de Nicaragua demostra que el símbol de les lluites revolucionàries és molt fort. Tot i que Daniel Ortega estigui jugant un paper –crec– bastant denigrant, guanya les eleccions. El poble nicaragüenc ha mantingut moltes estructures de la lluita revolucionària i, malgrat les diferències, Ortega acaba arrossegant l’esquerra. El cas de Guatemala, sacsejada per la violència i el narcotràfic, és molt diferent. En gran part, els problemes que viu Mèxic s’han traslladat a l’Amèrica Central a través de Guatemala i el fet que un militar governi el país indica que encara es creu en la força bruta per controlar la situació; i als EUA ja els va bé. Les conseqüències a llarg termini seran més violència.
Hi ha perill, doncs, que la regió es mexicanitzi encara més?
Sí, tot i que cal que ens remuntem uns quants anys enrere per veure que les estructures del narcotràfic ja van utilitzar les guerres de Nicaragua i El Salvador per establir-se a la zona. Qui sempre controla la situació, com es va demostrar en el cas Iran Gate, que durant els 80 va finançar la contrarevolució nicaragüenca amb diners provinents, entre d’altres, del tràfic de drogues, són els EUA. A més mexicanització, més ingerència. Els EUA es fiquen dins la lluita contra el narcotràfic per controlar altres coses. I quan alguna cosa queda fora de control, llavors intervenen. El president de Panamà dels anys 80, Manuel Antonio Noriega, era un agent de la CIA, però quan es va conscienciar socialment, com molts altres militars, els EUA van envair el país.
Fins a quin punt la política centreamericana està implicada en el negoci de les drogues?
El poder polític i militar ja està ficat en el narcotràfic; no l’està combatent clarament. Un exemple del que està passant actualment a l’Amèrica Central és l’assassinat, el 2007, de tres diputats salvadorenys al Parlament centreamericà. Van ser assassinats a Guatemala. La Interpol va detenir quatre policies guatemalencs, que van ser assassinats al cap de pocs dies a la presó de màxima seguretat del país. Qui hi ha darrere de tot això?
En el cop d’estat d’Hondures, també hi va haver la mà dels EUA o només va ser obra d’un exèrcit antidemocràtic?
Sense el poder militar, hi ha certes coses que no es poden fer. Els militars són els únics que poden fer fora un president de la república en pijama; no ho poden fer ni el congrés ni l’assemblea ni la cort suprema de justícia. En el cas d’Hondures, on l’exèrcit es mantenia mig adormit els darrers anys, en un segon pla, les classes capitalistes dominants van ser molt vives i li van cedir el control d’empreses importants del país, entre d’altres, les del transport. A Guatemala, El Salvador i fins i tot a la Nicaragua d’abans de la revolució, les relacions entre l’exèrcit i el poder econòmic eren indirectes, perquè els militars es casaven amb gent rica, o perquè es compensaven econòmicament alguns favors. Però cal anar més enllà: els EUA van dir prou a les reformes socials que va emprendre Mel Zelaya i al seu apropament a Hugo Chávez. A l’Amèrica Central, no és possible fer un cop d’estat sense la direcció dels EUA i no hi ha cap dubte que van dirigir el d’Hondures.
Vostè va participar en un cop d’estat reformista a El Salvador l’octubre de 1979, quan encara formava part de l’exèrcit. També van demanar ajuda als EUA?
Primer, vam anar reclutant companys de l’exèrcit de la base, però a mesura que pujàvem en la jerarquia militar, tots ens preguntaven: “I els EUA, què?”. Al final, vam haver d’anar a parlar amb ells, tot i que no van necessitar organitzar res, perquè ja ho havíem fet tot nosaltres.
Després del cop d’Hondures de 2009, es deia que potser El Salvador, amb el primer govern de l’FMLN de la història, podria ser el següent en caure…
El fet que actualment l’exèrcit estigui assumint algunes tasques de seguretat és un error històric perquè, a diferencia del policia, el militar està entrenat per matar i és perillós que vagi guanyant terreny. L’actual ministre de Defensa és un militar de l’ala progressista. Hauria d’estar pensant en altres coses, però, segons diuen, podria aspirar a la presidència. Tenen el poder, arriba una crisi i poden protagonitzar un cop... tot i que, a El Salvador, és difícil que es doni ara mateix, per la proximitat de la guerra civil i per l’antimilitarisme existent.
Acabades les guerres, no hi va haver canvis dins els exèrcits per evitar amenaces i casos com aquests?
A l’Amèrica Central, no hi ha hagut voluntat política per iniciar un procés de reconciliació vertadera. A Guatemala, com que la guerra va acabar més tard (1996) i la regió ja havia entrat en una nova etapa, només es va canviar el nom a les forces de seguretat i els mateixos de sempre van continuar controlant l’exèrcit. A El Salvador, com a mínim, es va separar la força armada dels cossos de seguretat i la Policia Nacional Civil va passar a ser formada per gent de l’antiga seguretat, l’FMLN i independents. Però ara, com a resposta a la violència imperant i donada la corrupció present dins la policia, l’exèrcit ha començat a assumir més tasques de seguretat i això és un problema. El govern se sent incapaç i impotent per controlar les maras.
De fet, una de les propostes del president Funes per acabar amb elles és incorporar obligatòriament a l’exèrcit els joves en risc d’entrar a les ‘maras’. Què en pensa?
Em sembla terrible. Què aprendran a l’exèrcit? El militar els prepararà físicament i, allà, encara que no estiguin armats, es poden barrejar amb altres soldats i organitzar-se. La vida a la caserna és una vida de poder. El que cal són mesures socials. Les maras, ara mateix, són un poder econòmic. Si els pandilleros tinguessin un plantejament polític, podrien tombar el govern ara mateix. Amb tanta pobresa a El Salvador, la gent se sent indefensa per combatre les maras i el narcotràfic i hi ha molta gent jove que està dient “si això no s’arregla, caldrà tornar als ferros”. El que es necessita és més acció dels moviments socials. Està demostrat que, en aquelles zones d’El Salvador on hi ha una bona organització política, hi ha menys maras. A Nicaragua, no hi ha tanta presència de maras perquè l’exèrcit, heretat de la revolució sandinista, sorgeix del mateix poble i té una forta arrel comunitària que inhibeix el seu sorgiment.
Per davant de Nicaragua, Costa Rica –que no té exèrcit– continua semblant l’oasi de pau centreamericà més gran. Ho és realment?
No és un Estat 100% pacifista. Té l’avantatge de no haver sofert guerres i de no tenir exèrcit, però té una policia amb uns números increïbles. A més, l’any passat, amb el pretext de la lluita contra el narcotràfic, va permetre l’entrada de 46 vaixells de guerra i 7.000 marines al seu territori. El que busquen els EUA és controlar la regió des d’allà, com feien abans des del canal de Panamà.
Tant amenaçats se senten? Nicaragua i El Salvador tenen governs d’esquerres, però no han dut a terme grans reformes estructurals.
Els EUA estan incidint en el govern d’El Salvador, ja que el consideren un país prioritari, però l’FMLN com a partit és una altra cosa, és profundament antiimperialista. Cal desconnectar-se dels EUA, però el problema és la realitat: podrem fer-ho per sobreviure? Crec que sí, però requerirà un procés diferent i a llarg termini; nosaltres hauríem de treballar tal com treballa l’enemic. També crec que El Salvador ha emprès el camí per fer canvis estructurals. Els EUA ho saben i han establert un precedent a Hondures, sense problemes. Però no s’està duent a terme una vertadera reforma fiscal enlloc. Qui tindrà valor per impulsar-la?
No els ha dissuadit prou el cop d’estat fallit de l’any 2002 a Veneçuela?
En general, a l’Amèrica Llatina, hi ha hagut canvis en l’actitud dels militars. Molts d’ells s’han sentit utilitzats i traits pels EUA i el que va passar a Veneçuela encara ha despertat més dubtes. Però, en veure el que va passar a Hondures, el militar pensa: “Tornarem a tenir poder”. Tot i que està apartat, és un poder que pot despertar en qualsevol moment. En el cas d’El Salvador, hi ha una relació prioritària del país amb els EUA, per tant, com a Guatemala i Hondures, el seu exèrcit també està influenciat. En canvi, al Brasil, l’Argentina i Veneçuela, principalment, hi ha hagut canvis a favor d’una certa autonomia, però en qualsevol moment hi poden tornar. La lluita armada és una opció, però està demostrat que sempre ens carda.
L'entrevista també estava acompanyada del següent mòdul:
“Estic disposat a posar-me
en mans de la justícia”
A finals del mes d’agost, la Cort Suprema de Justícia d’El Salvador es va negar a capturar els nou militars imputats per l’Audiència Nacional espanyola com a autors de l’assassinat, el 1989, de sis jesuïtes de la Universitat Centreamericana, entre els quals hi havia el basc Ignacio Ellacuría. La impunitat continua a l’ordre del dia a El Salvador, on una llei d’amnistia promulgada cinc diez després que es publiqués l’informe de la veritat del conflicte (1980-1992) encara protegeix els autors de crims de guerra. “Al procés de transició que està vivint el país, li fa molta falta jutjar els crims de guerra; la derogació de la llei d’amnistia està pendent, pel bé de la memòria històrica. Era impossible que ho promoguessin els governs de dretes d’ARENA, però tampoc no s’ha tocat el tema en l’actual període de l’esquerra”, afirma Mena Sandoval. Mena, que va participar en l’anomenada Guerra del Futbol contra Hondures (1969), en el cop d’estat de 1979 i que va ser comandant de la guerrilla durant el conflicte, afirma que es posaria a disposició del poder judicial.
“Jo mateix em beneficio de la llei d’amnistia i, si em volguessin jutjar, ho acceptaria. Tal com he dit a diverses organitzacions per als drets humans, si hi ha força social per emprendre el procés, jo em posaré al capdavant”. Segons Mena, “hi ha molts menys casos a la guerrilla, però n’hi ha. De vegades, desitjaríem que només li toqués a l’enemic, però la història s’ha d’escriure amb les bones i amb les dolentes”.
Entrevista realitzada per Jordi de Miguel Capell (miralls@setmanaridirecta.info)
.jpg)
