El Salvador reconeix la seva responsabilitat en la desaparició forçada de nens i nenes

L’Estat de El Salvador ha reconegut per primera vegada davant la Comissió Interamericana de Drets Humans la seva responsabilitat en la pràctica de les desaparicions forçoses de nens i nenes durant el conflicte armat.

El passat 6 de novembre, a sol·licitud de l’Asociación Pro-Búsqueda, l’Estat de El Salvador va comparèixer davant la Comisión Interamericana de Derechos Humanos a Washington, en relació als casos d’ Emelinda Lorena Hernández, Santos Ernesto Salinas, José Adrián Rochac Hernández, Manuel Antonio Bonilla Osorio i Ricardo Abarca Ayala, tots d’edats compreses entre els 11 mesos i els 13 anys . Aquests nens van desaparèixer entre els anys 1980 i 1982 a mans de la Força Armada salvadorenca, en el marc d’operatius militars que es van realitzar durant el conflicte militar a El Salvador i en els quals es van perpetrar cruentes massacres contra la població civil.

Les desaparicions d’aquests 5 nens es van presentar a la Comissió Interamericana l’any 2003, després que les demandes d’habeas corpus interposades en el sistema judicial salvadorenc van resultar infructuoses. A més, la Fiscalia General de la República no va indagar sobre aquests fets tan greus, ometent les recomanacions de la Procuradoria per la Defensa dels Drets Humans i els requeriments constants dels familiars d’aquests nens.

Pro-Búsqueda va presentar a l’Audiència arguments sobre la responsabilitat que té l’Estat salvadorenc en les desaparicions i les conseqüents violacions als drets humans comesos contra la població. Drets que estan contemplats en la Comissió Interamericana sobre Drets Humans.

A més, va denunciar la negació de justícia i la impunitat que ha imperat en els casos d’aquests 5 nens i va apel·lar també a l’inoperancia de la justícia interna de El Salvador.

En un fet sense precedents, la representació de l’ Estat de El Salvador va reconèixer l’existència de la desaparició forçada de nens i nenes com a una pràctica estatal reiterada que va tenir lloc durant el conflicte intern, així com va manifestar que no s’oposaven als arguments per a aquests casos concrets exposats per Pro-Búsqueda.

Va reconèixer la legitimitat de la lluita de les víctimes per a trobar els seus familiars , així com també va presentar una petició de disculpa per a les famílies d’ Emelinda Lorena, Santos Ernesto, José Adrián, Manuel Antonio i Ricardo. A més, va ratificar la validesa de les decisions del sistema interamericà de drets humans i va expressar la seva total voluntat d’acatar les seves recomanacions.

L’Estat també va informar que la Fiscalia General de la República ha obert les investigacions pertinents per a localitzar els nens i els responsables de les desaparicions. Així, la Fiscalia assumeix per fi els el deure i responsabilitat que té, per mandat legal, d’investigar els delictes que es van cometre durant el conflicte armat i que mai abans s’havien investigat. Pro-Búsqueda també va sol·licitar a la Comissió que aquesta emetés un Informe de Fons en el qual es recullin les violacions de drets humans mencionades i l’obligació de l’Estat a reparar les víctimes.

Els casos passaran ara a deliberació a la Comissió Interamericana de Drets Humans que pròximament haurà d’emetre el seu informe final i avaluar si el cas inicia un procés judicial a la Cort Interamericana de Drets Humans.

Notícia publicada a la web de RedS

Podeu tenir més informació a:
PRO-BÚSQUEDA
RedS (Red de Solidaridad par la Transformación Social)
Diario Latinoamericano EL FARO

Haití en el corazón

"SIN TERREMOTOS, SOMOS INVISIBLES "

Podeu col·laborar amb les diferents ong's que ofereixen ajuda en resposta al terratrèmol a Haití

Els màrtirs del Salvador

Avui us convidem a llegir un article d'opinió aparegut el passat 14 de novembre de 2009 al diari El Períodico de Catalunya (aquí se puede leer la versión en español) sobre els màrtirs del Salvador.

Ellacuría i els seus companys jesuïtes van ser assassinats per un Govern catòlic per defensar la justícia

Amb nocturnitat, traïdoria i sense pietat. Així van assassinar els militars de l’Exèrcit del Salvador al caient de la matinada del 16 de novembre de 1989, a la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (UCA), sis jesuïtes i dues dones salvadorenques. Van entrar a la residència disparant i el primer tret va impactar al cor de monsenyor Romero en una fotografia seva que hi havia penjada a la paret. Havien passat 10 anys del seu assassinat, però sabien que seguia viu en la memòria del poble salvadorenc i el volien tornar a matar. Després van fer sortir els jesuïtes al pati, els van obligar a tombar-se boca terrosa i els van disparar al cap.

¿Per què els han matat?, es preguntava desconsolat el seu company, el teòleg Jon Sobrino, que es va salvar de la matança perquè era de viatge a Tailàndia impartint unes conferències. «Per ser consciència crítica en una societat en pecat i consciència creativa d’una societat diferent –responia–. Perquè van analitzar la realitat i les seves causes amb objectivitat, van dir la veritat del país en les seves publicacions i declaracions públiques, van desemmascarar la mentida i van practicar la denúncia profètica. ¡I això no es perdona!».

Aquells assassinats eren, en realitat, la crònica d’una mort anunciada que havia començat l’any 1976 amb l’esclat d’una bomba a la UCA i que va continuar en els anys successius fins a la col·locació de bombes en 15 ocasions en diverses zones de la universitat: la residència dels jesuïtes, les dependències de l’administració, el centre de còmput. I tot per defensar el diàleg com a mètode per eradicar la violència, per aconseguir la reconciliació dels sectors enfrontats i aconseguir un clima de pau fundat en la justícia. Però per a l’Exèrcit salvadorenc, els governants i els oligarques, treballar per la pau era, dit d’una manera senzilla, una traïció i els que volien transitar pel camí de la reconciliació eren considerats uns traïdors.

L’assassinat dels jesuïtes i de les dues dones se sumaven als gairebé 70.000 que s’havien produït fins al moment en una guerra que ja feia més de 10 anys que durava al petit país d'Amèrica Central, que s’anava dessagnant contínuament i que perdia gent de tota mena i condició: homes, dones, nens, nenes, joves, ancians, polítics, intel·lectuals, científics, sacerdots, religiosos, religioses, escriptors, pagesos, líders locals, educadors, economistes, etcètera. L’Exèrcit es va acarnissar especialment amb els líders de les comunitats de base i del moviment camperol, amb els sacerdots, els religiosos i les religioses, els teòlegs i les teòlogues de l’alliberament, que es van convertir en blanc privilegiat de les bales per fet d’anar desarmats i no comptar amb protecció. Eren, precisament, els més pròxims als sectors populars, al «poble crucificat», per utilitzar el llenguatge teològic d’Ignacio Ellacuría, i, per això mateix, resultaven ser víctimes fàcils de la violència militar.

Una vegada més, l’Església perseguida, però ara no pel comunisme, sinó per un Govern catòlic, apostòlic i romà com el de Napoleón Duarte, de la Democràcia Cristiana. Eren els mateixos catòlics instal·lats en els llocs de direcció de l’Exèrcit i del poder executiu els que disparaven o ordenaven disparar contra els altres catòlics, als quals acusaven de subversius i enemics de la pàtria, quan el seu únic delicte era defensar la justícia, posar en pràctica la paràbola del bon samarità, col·locar-se al costat dels empobrits. «¡Alerta, monsenyor, que el comunisme ha entrat a l’Església!», li va dir Joan Pau II a monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, durant la seva última visita al Vaticà. «Santedat, no són els comunistes els que assassinen els sacerdots al Salvador», li va respondre amb fermesa i seguretat.

I mentre l’Església de l’alliberament era perseguida i els seus líders més representatius, assassinats, ¿quina va ser l’actitud que mantenia el Vaticà? Jo crec que es pot parlar d’una certa complicitat, ja que des del començament va condemnar la teologia de l’alliberament, va imposar silenci a alguns dels seus principals cultivadors i els va acusar –també als jesuïtes de la UCA– de marxistes sense sentit crític, de desviar-se de la doctrina catòlica, de polititzar la fe i de posar-la al servei de la subversió i fins i tot de recolzar la violència. Acusacions totes elles infundades que no es corresponien ni amb el seu estil de vida ni amb la seva teologia i que deixaven els teòlegs sols i indefensos davant els esquadrons de la mort.

Les coses no han canviat. El Vaticà segueix condemnant els teòlegs i teòlogues de l’alliberament –l’últim, Ion Sobrino, company dels assassinats al Salvador– i es resisteix a reconèixer com a màrtirs els que van treballar per la pau i van ser perseguits per amor a la justícia, contravenint així les Benaurances, que són la carta fundacional del cristianisme.

Juan José Tamayo, Director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions Ignacio Ellacuría, de la Universitat Carles III de Madrid. La seva última obra és "La teología de la liberación en el nuevo horizonte político y religioso".