Avui ens acompanya l'article de David Segarra,"Gaza és la mesura de totes les coses" epíleg del llibre 'Si he de morir', de Refaat Alareer (Sembra Llibres), escriptor i activista palestí que va ser assassinat per un bombardeig israelià el desembre de 2023, qyue s'ha publicat a "Crític":
El dèsset de juliol del 2022, Refaat Alareer, professor de literatura anglesa de la universitat de Gaza, em va escriure que visitaria la Universitat d’Alacant. Li vaig respondre que era benvingut a la nostra terra. I que casa nostra era sa casa. Però no li van permetre creuar el pas de Rafah. I el sis de desembre del 2023, al cap d’un mes d’iniciar-se el genocidi, el règim israelià ordenava assassinar-lo. Un míssil guiat impactava exactament en el pis on es trobava. Israel havia teixit durant dècades un sistema de control total, potenciat amb intel·ligència artificial, per saber exactament on es troba cada palestí en cada instant. No en va, el matrimoni de Refaat i Nusayba ja havia perdut més d’una trentena de familiars en atemptats israelians. En 2024, Netanyahu autoritzava matar la filla i el net. Delenda est Gaza, Gaza ha de ser destruïda. Que no quede ni el record del poble palestí. Que no queden ni els poemes.
L’onze de setembre del 1981 a Sueca, un poble valencià d’origen àrab, un intel·lectual dissident evitava la mort en un atemptat. Un primer artefacte havia esclatat en el portal. Però n’hi havia un segon de molta més potència, cronometrat per caçar Joan Fuster en acudir a comprovar els danys del primer. Un grup paramilitar havia col·locat els explosius en sa casa. Però van fallar. I no era el primer. En 1978 ja l’havien atacat amb una altra bomba. Aquell mateix any, la dona del professor Sanchis Guarner rebia un paquet bomba amb mig quilo de pólvora i metralla a casa. Afortunadament, no va arribar a detonar. I és que perseguir pensadors, mestres i escriptors és una tàctica habitual dels poderosos. Però per què? Si només fan papers.
El mestre Alareer planteja que, quan clamem indignats “la van arrestar només per escriure poesia. Si només va escriure un poema”, ens contradiguem. Doncs, si creiem en la força de la paraula com a mitjà de resistència, no hauríem de menysprear-la. Els tirans no ho fan. Precisament, el general israelià Moshe Dayan ho explicava gràficament: “Els poemes de Fadwa Tuqan són com si enfrontàrem vint combatents enemics”. La història ens ho recorda: cada genocidi i cada conquesta s’han justificat amb mites i llegendes. Però també cada revolució i cada alliberament han estat impulsats per versos i cançons. La paraula que aixafa. I la paraula que es defensa. Refaat ho va ensenyar als seus alumnes: “Escriure és un testimoni, una memòria que sobreviu a l’experiència humana, i una obligació de comunicar-nos amb nosaltres i amb el món. Vam viure amb un propòsit: contar les nostres històries de pèrdua, supervivència i esperança”.
L’escriptura, potser, no salva la vida de l’escriptor i del seu poble. La bala, la bota i la bomba aixafen cossos, cors i llibres. Però tal volta, qui sap, salva una mica l’ànima de qui escriu. I les nostres, que escrivim i llegim ara.
