Habitualment els diaris catalans no dediquen gaire atenció a El Salvador (com a un munt de països d'arreu) sinó és per mostrar violències i desastres humans o naturals, tan és així, que quan es dóna una informació difícilment es fa una anàlisi gaire critica o ben informada i es tendeix a caure amb el sensacionalisme. Per això, avui des de Huacal volem compartir amb interès l'article de Majo Siscar publicat al diari ARA amb el títol La dona que li ha guanyat la batalla a Coca-Cola que ha tractat una situació d'abús i explotació per part de la multinacional de begudes ensucrades d'una manera crítica i professional.
Però abans de la seva lectura també recordar (com es pot llegir en un dels comentaris de l'article) que el Govern de la Generalitat ha donat la Creu de Sant Jordi a Sol Daurella cap de Coca-Cola a Espanya... potser no és aquest reconeixement el que es mereix la multinacional...
"Sonia Judith omple càntirs d’aigua d’un pou a només deu
metres del riu Acelhuate, el més contaminat del Salvador. “L’aigua per
beure l’agafem de la font. L’aigua del pou només la utilitzem per rentar
roba. Però hem de fer torns per netejar-lo perquè, quan el riu puja,
s’embruta”, explica mentre assenyala el seu marit, que treu cubells de
fang i aigua pudent d’un altre forat a prop del marge del riu. “La
brutícia s’acumula aquí, ens arriba la merda dels que sí que tenen
aigua”, es queixa el Jesús, que treballa amb l’aixada per treure el
fang. S’hi acumulen plàstics, ferralla i algun animal mort ple de
mosques.
Fins a la localitat de Nejapa, a només 35
quilòmetres de San Salvador, arriben les aigües residuals del cinturó
industrial de la capital. En canvi, allà no hi ha ni clavegueram ni
canalons. La Sonia i el Jesús no han tingut mai una aixeta a casa seva,
malgrat que al municipi on viuen s’hi situa l’aqüífer que proporciona
aigua per produir la coca-cola que es beu a tota l’Amèrica Central.
Mentre la Sonia i el Jesús són al riu, arriba una
senyora baixeta, morena i amb un posat sever. “Mila, quan ens portaran
l’aigua a la nostra comunitat?”, li pregunta la Sonia amb familiaritat.
“Aquest any ha d’arribar, no us desespereu. Així ho vam acordar”,
contesta la Mila, com tothom coneix la Milagros Guevara, que fa dos anys
va liderar la mobilització de les dones del seu poble contra Industrias
La Constancia, l’empresa local que té la concessió de Coca-Cola.
Per produir cada litre d’aquest refresc es
necessiten almenys dos litres d’aigua. El 2015 l’empresa va anunciar que
augmentaria la seva producció i que extrauria més aigua de l’aqüifer,
tot i que un 40% de la població de Nejapa no tenia aigua potable. “Quan
ens en vam assabentar, la gent va explotar. És un pecat que nosaltres no
tinguem aigua neta i que les empreses s’enriqueixin més i més”, explica
la Milagros.
Durant un mes sencer les veïnes de Nejapa van
ocupar les instal·lacions de Coca-Cola. “Les dones som les que patim més
no tenir aigua. Jo mateixa a vegades havia d’anar a rentar la roba al
riu a les dues de la matinada, perquè després havia de fer-me càrrec
dels fills i sortir a vendre menjar o a cosir roba per guanyar diners”,
recorda ara la Milagros, mentre mostra satisfeta una aixeta a casa seva i
la canalització d’aigua que l’empresa va realitzar arran de les
mobilitzacions. Al barri de la Sonia i el Jesús encara no han fet obres,
però Coca-Cola es va comprometre a sufragar la canalització d’aigua
d’unes vint mil persones a Nejapa com a compensació per l’ús de
l’aqüífer.
A la part alta del mateix municipi, al cantó de San
Jerónimo Los Planes, ni l’empresa escolta els veïns. Fins i tot
l’escola pública depèn d’un sistema rudimentari de recollida d’aigua de
la pluja perquè l’administració no vol pagar el cost d’una bomba que
impulsi l’aigua fins als mil vuit-cents metres d’altitud on se situa el
cantó.
Al Salvador hi plou el triple que a Londres. Malgrat
això, una de cada deu persones no té aigua a casa. No es considera un
bé públic. Si algú té o construeix un pou a casa, pot explotar-lo tant
com vulgui. Tampoc se sanciona la contaminació de l’aigua.
Per abaratir costos, el govern del Salvador pretén
canalitzar l’aigua dels rius però, com a Nejapa, el 95% de les aigües de
la superfície estan contaminades. “Les aigües residuals van a parar als
rius, però el nostre país no té els 100 milions de dòlars que costa
connectar una planta de tractament d’aigües a la xarxa de San Salvador”,
reconeix sense embuts la ministra de Medi Ambient i Recursos Naturals,
Lina Pohl.
La societat civil pressiona des del 2003 perquè
s’aprovi una llei general d’aigües que en reguli l’ús, però topa amb
l’oposició de les classes altes. “Hi ha massa interessos en la
privatització de l’aigua. Qui té poder adquisitiu per tenir, per
exemple, una cisterna, es dedica a embotellar aigua. Per això no
s’arriba a un consens de llei. Qui surt perdent és la població rural”,
diu Samuel Ventura, director executiu de l’organització ACUA.
A mesura que avança el dia, la calor esdevé
enganxifosa al poble de la Milagros. La seva filla, que també va
participar en les mobilitzacions, obre una ampolla de coca-cola. “Ai,
filla, ni un cèntim, ni un cèntim els dono jo a aquests!”, exclama la
Milagros.
