Article aparegut a les Noticies de Barcelona Ciutat Refugi aquest juliol del 2017
Refugi. Les peticions d’asil
procedents de ciutadans de l’altra banda de l’Atlàntic s’han disparat.
Prop de la meitat de les persones refugiades ateses pels serveis
municipals de Barcelona són originàries de Veneçuela, Colòmbia, Hondures
i el Salvador.
La convulsa situació
política i social i la violència que viuen alguns països
llatinoamericans està provocant el desplaçament forçat de milers de
persones. Prop de la meitat de les persones refugiades que va atendre el
Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) entre els
mesos de gener i juny d’aquest any provenen d’estats de l'Amèrica del
Sud i Central. Quatre nacionalitats concentren majoritàriament la
demanda d’atenció: la veneçolana, la colombiana, l’hondurenya i la
salvadorenya. Juntament amb la ucraïnesa, són les cinc que més presència
tenen en aquest servei municipal.
Veneçuela és el primer
país de procedència pel que fa al nombre de persones: 517. Colòmbia és
el que més ha crescut: la demanda d’atenció s’ha multiplicat per 7 en
relació amb el mateix període de l’any passat, de 21 a 151 persones. El
nombre de persones ateses originàries d’aquests quatre països no només
s’incrementa any a any, sinó mes a mes des que va començar aquest any.
Les dades del SAIER, a una escala molt reduïda, són un reflex i una
conseqüència del que està passant a l’Estat. L’any passat, els
veneçolans van ser per primer cop la primera nacionalitat de
sol·licitants de protecció internacional a l’Estat espanyol, per davant
dels sirians. En total, i segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda
al Refugiat (CEAR), 3.960 persones procedents de Veneçuela van demanar
asil a l’Estat, gairebé set vegades més que l’any anterior, en què ho
van fer 596 persones. L’increment, a escala estatal, va superar el 564%
en un any.
La convulsa situació política i la crisi de l’economia nacional expliquen l’èxode que viu Veneçuela
La CEAR explica l’increment general del nombre de sol·licituds d’asil
presentades a Espanya el 2016 precisament a causa de l’èxode veneçolà,
de la mateixa manera que van augmentar el 2015 a causa del conflicte
sirià. “La recrudescència de la convulsa situació política i la crisi de
l’economia nacional expliquen aquest èxode, que també s’està dirigint
als Estats Units”,
afirma l’informe del 2017.
En el gegant americà, els veneçolans també van encapçalar les demandes
d’asil el 2016 per primer cop, amb més de 18.000 peticions, més del
triple que l’any anterior.
El clima de violència política entre el Govern de Nicolás Maduro i
l’oposició, el col·lapse econòmic d’un dels països més rics de la
regió, l’escassedat de medicaments i de productes de primera necessitat i
l’augment de la criminalitat associada a la delinqüència comuna està
empenyent molts veneçolans a marxar i buscar seguretat més enllà de les
seves fronteres. Si anys enrere, en època d’Hugo Chávez, havia estat la
classe social més benestant la que marxava del país, ara ho fan les
classes mitjanes i populars.
Cap a Colòmbia i des de Colòmbia
Els Estats Units, en primer lloc, seguit d’Espanya, el Brasil i el
Perú són els principals països on la diàspora veneçolana està demanant
asil. Segons les estadístiques de l’Alt Comissionat de les Nacions
Unides per als Refugiats (ACNUR), a finals del 2016 hi havia 29.105
veneçolans esperant resposta a la seva sol·licitud de protecció als EUA,
4.435 a Espanya, 4.302 al Brasil i 3.553 al Perú.
Amb tot, no hi ha dades de quants veneçolans hi ha en moviment i de
quants estan creuant les fronteres terrestres i migrant de manera
irregular als països veïns, Colòmbia i el Brasil, però es calculen que
són desenes de milers. Creuen diàriament la frontera, per comprar
medicaments i menjar o per establir-s’hi, buscar-s’hi la vida o
sol·licitar-hi protecció.
Pel que fa a Colòmbia, es dona un flux invers al que durant dècades
hi ha hagut entre els dos països. L’ACNUR calcula que 340.000 colombians
viuen refugiats a l’exterior, prop de 172.000 dels quals, una mica més
de la meitat, es troben a Veneçuela. D’aquestes persones, prop de 9.000
estan reconegudes com a refugiades. La resta, les que no estan
registrades i no tenen protecció, estan patint també les conseqüències
de les tensions polítiques i econòmiques que viu el país. Amb tot, i
segons l’oficina de l’ACNUR, el 90% s’hi volen integrar i no volen
retornar a Colòmbia per por de l’activitat de diversos grups armats a
les seves zones d’origen.
Tot i l’acord de pau, a Colòmbia la situació continua sent volàtil, fet que provoca el desplaçament forçat de persones
Tot i l’acord de pau final que van subscriure el Govern colombià i
les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) el novembre del
2016, la situació al país continua sent volàtil i la violència d’altres
actors armats segueix provocant el desplaçament forçat de persones i la
fugida a l’exterior. Si Síria és el país del món amb més persones
refugiades, amb més de 5 milions de sirians a l’exterior, Colòmbia és el
que té un nombre més gran de persones desplaçades internament, dins les
seves fronteres. El febrer del 2017 l’ACNUR calculava que eren 7,3
milions, gairebé el 15% de la població colombiana.
Les peticions d’asil de ciutadans colombians s’han incrementat molt a
Espanya des de l’any passat, probablement perquè el 2015 la Unió
Europea va suprimir la necessitat de disposar d’un visat Schengen per a
les persones originàries d’aquest país, la qual cosa els ha facilitat
l’arribada a l’Estat. Colòmbia va ser el 2016 el cinquè país d’origen
dels sol·licitants de protecció internacional a Espanya. L’increment del
2015 al 2016 ha estat del 377%, de 129 a 615 peticions.
El gruix dels peticionaris, segons la CEAR, són persones que han
estat víctimes d’extorsió per part de bandes de grups criminals o
d’actors dels conflictes.
Fugint del triangle nord
També el Salvador (sisè) i Hondures (setè) han escalat posicions a la
llista de països d’origen dels sol·licitants de protecció internacional
a Espanya. L’any passat es van situar per primer cop entre els 10
primers, amb 425 i 385 peticions, xifra que suposa un augment del 212% i
del 160% en relació amb l’any anterior. Pel que fa a Barcelona, el
SAIER ha atès 170 salvadorenys i 225 hondurenys durant els sis primers
mesos d’aquest any, un 130% i un 463% més que en el mateix període del
2016.
Tots dos països centreamericans comparteixen una mateixa problemàtica violenta, que també afecta el tercer país de l’anomenat
triangle nord, Guatemala: les bandes o
maras
i altres organitzacions transnacionals que duen a terme una activitat
criminal generalitzada: extorsions, reclutaments forçats, violència
sexual i de gènere, i violència contra infants i adolescents.
Una recerca desenvolupada per Amnistia Internacional
als tres països va concloure l’any passat que la violència és un factor
clau d’expulsió actualment a el Salvador i Hondures i que ha augmentat
greument en els darrers anys. “Els nivells de violència i l’increment
del territori controlat per les bandes afecta el dret de les persones a
la vida, la integritat física, l’educació i la llibertat de circulació”,
afirma l’organització de drets humans, que denuncia la impunitat dels
crims i la manca de protecció oferta pels governs regionals.
Segons l’ACNUR, les dones i les persones LGTBI són perfils de risc als països on operen les bandes criminals conegudes com a maras
L’ACNUR considera “perfils de risc”, necessitats de protecció, totes
les dones, els menors i els joves que viuen en zones on operen les
maras, i les persones perseguides per les
maras,
bé perquè no respecten la seva autoritat, perquè les extorsionen o
perquè han estat víctimes o testimonis de delictes que han comès. També
totes les persones LGTBI.
La violència de les bandes i les dificultats socioeconòmiques
provoquen el desplaçament intern de milers de persones i, cada cop més,
la fugida cap a països veïns, especialment cap als Estats Units. L’any
passat hi va haver 55.594 salvadorenys, 32.617 hondurenys i 45.508
guatemalencs peticionaris de protecció en aquest país. En conjunt, el
nombre de sol·licituds es va incrementar en un 597% entre el 2010 i el
2015.
La CEAR la considera la crisi de refugiats més invisible de
l’actualitat i denuncia que tot i que l’ACNUR considera la violència de
les
maras un motiu de protecció i que aquest és el perfil de
moltes persones que arriben a Espanya “la resposta del Govern ha estat
la denegació sistemàtica o la prolongació
sine die de la instrucció dels expedients” d’asil.
