Aquest març des de la revista Nàhuat ens vam sumar a les accions de denúncia del genocidi israelià i les guerres imperialistes impulsades pels Estats Units i el propi Israel amb el silenci de gran part dels governs occidentals.
Podeu llegir la revista a aquest enllaç: https://huacalong.cat/publicacions/#flipbook-df_5716/1/
Tanquem aquest breu anàlisi i denúncia sobre la situació mundial amb un article d'Alys Samson Estapé Activista de la Coalició Prou Complicitat amb Israel (CPCI) publicat a La Directa amb el títol "Qui s’està lucrant del genocidi?":
El genocidi contra el poble palestí, que entra ja en el seu tercer any de massacres constants a la Franja de Gaza, no és només fruit de la impunitat política d’Israel i els seus aliats. Té també una arrel estructural: és un genocidi econòmicament lucratiu. Tal com assenyala l’informe de la Relatora Especial de Nacions Unides, Francesca Albanese, titulat “De l’economia d’ocupació a l’economia de genocidi”, el sistema d’apartheid, colonial i d’ocupació militar d’Israel es manté, en part, gràcies a un entramat global d’empreses transnacionals que en treuen benefici i contribueixen a la continuïtat dels crims.
Albanese descriu l’economia israeliana de les últimes dècades com una “economia d’ocupació”. Es basa en l’explotació sistemàtica de terres, aigua i altres recursos palestins, en imposar la dependència econòmica i en un control militar i social que converteix el territori ocupat en un laboratori d’armes
i tecnologies de vigilància que després Israel exporta amb el segell “provat en combat”. Des d’octubre de 2023, aquesta dinàmica ha fet un salt qualitatiu per fer de l’economia israeliana, una “economia de genocidi”: empreses de construcció, fabricants d’armes, fons d’inversió i gegants tecnològics es beneficien directament de la devastació irreparable a la Franja de Gaza. Les complicitats no són derivades només de participar directament en l’ocupació, sinó que s’estenen a l’economia israeliana.
L’economia global del genocidi
Israel no comet aquest genocidi sol. Ho fa amb el suport d’estats, institucions i corporacions. Empreses internacionals i israelianes s’estan lucrant de les massacres
i de l’opressió a la Franja de Gaza, a Cisjordània i a tota Palestina. Els exemples que esmenta Albanese són nombrosos: Lockheed Martin i Leonardo, fabricants de components dels avions de combat F-35; Caterpillar, proveïdora d’excavadores que enderroquen habitatges palestins; Google, Amazon i Microsoft, subministradores de tecnologia al sistema de seguretat israelià; o Airbnb i Booking, comercialitzadores d’allotjaments en colònies il·legals. Aquests són només alguns casos significatius que il·lustren com funciona aquesta estructura còmplice amb el genocidi.
L’origen transnacional d’aquest teixit empresarial explica també la complicitat internacional dels estats davant el genocidi: quan els grans interessos privats es lucren amb cada massacre, els governs protegeixen els beneficis en lloc de fer complir el dret internacional.
L’informe d’Albanese reforça el que organitzacions palestines com Al-Haq, Palestinian Center for Human Rights o Who Profits han documentat durant anys: els beneficis econòmics derivats de la devastació de la població palestina situen empreses i inversors no només com a còmplices, sinó com a responsables directes de crims internacionals.
Casos propers
Existeixen moltes més empreses que es beneficien de l’opressió israeliana contra el poble palestí, algunes són properes com Ametller Origen, que ven dàtils d’Israel o eDreams, que té activitats en assentaments israelians il·legals.
També hi ha casos com el d’ICL al Bages. Israel Chemicals Ltd. operant a Catalunya mentre sosté vincles amb l’exèrcit d’Israel i contamina el territori. Després de campanyes de la societat civil, està perdent suports institucionals i socials –com la ruptura amb la UVic, UManresa o el Teatre Kursaal–, però la seva presència demostra fins a quin punt l’economia catalana està connectada al genocidi. A més, aquesta empresa ha rebut suport de la Generalitat de Catalunya nombroses vegades.
Avui ens acompanya l'article de David Segarra,"Gaza és la mesura de totes les coses" epíleg del llibre 'Si he de morir', de Refaat Alareer (Sembra Llibres), escriptor i activista palestí que va ser assassinat per un bombardeig israelià el desembre de 2023, qyue s'ha publicat a "Crític":
El dèsset de juliol del 2022, Refaat Alareer, professor de literatura anglesa de la universitat de Gaza, em va escriure que visitaria la Universitat d’Alacant. Li vaig respondre que era benvingut a la nostra terra. I que casa nostra era sa casa. Però no li van permetre creuar el pas de Rafah. I el sis de desembre del 2023, al cap d’un mes d’iniciar-se el genocidi, el règim israelià ordenava assassinar-lo. Un míssil guiat impactava exactament en el pis on es trobava. Israel havia teixit durant dècades un sistema de control total, potenciat amb intel·ligència artificial, per saber exactament on es troba cada palestí en cada instant. No en va, el matrimoni de Refaat i Nusayba ja havia perdut més d’una trentena de familiars en atemptats israelians. En 2024, Netanyahu autoritzava matar la filla i el net. Delenda est Gaza, Gaza ha de ser destruïda. Que no quede ni el record del poble palestí. Que no queden ni els poemes.
L’onze de setembre del 1981 a Sueca, un poble valencià d’origen àrab, un intel·lectual dissident evitava la mort en un atemptat. Un primer artefacte havia esclatat en el portal. Però n’hi havia un segon de molta més potència, cronometrat per caçar Joan Fuster en acudir a comprovar els danys del primer. Un grup paramilitar havia col·locat els explosius en sa casa. Però van fallar. I no era el primer. En 1978 ja l’havien atacat amb una altra bomba. Aquell mateix any, la dona del professor Sanchis Guarner rebia un paquet bomba amb mig quilo de pólvora i metralla a casa. Afortunadament, no va arribar a detonar. I és que perseguir pensadors, mestres i escriptors és una tàctica habitual dels poderosos. Però per què? Si només fan papers.
El mestre Alareer planteja que, quan clamem indignats “la van arrestar només per escriure poesia. Si només va escriure un poema”, ens contradiguem. Doncs, si creiem en la força de la paraula com a mitjà de resistència, no hauríem de menysprear-la. Els tirans no ho fan. Precisament, el general israelià Moshe Dayan ho explicava gràficament: “Els poemes de Fadwa Tuqan són com si enfrontàrem vint combatents enemics”. La història ens ho recorda: cada genocidi i cada conquesta s’han justificat amb mites i llegendes. Però també cada revolució i cada alliberament han estat impulsats per versos i cançons. La paraula que aixafa. I la paraula que es defensa. Refaat ho va ensenyar als seus alumnes: “Escriure és un testimoni, una memòria que sobreviu a l’experiència humana, i una obligació de comunicar-nos amb nosaltres i amb el món. Vam viure amb un propòsit: contar les nostres històries de pèrdua, supervivència i esperança”.
L’escriptura, potser, no salva la vida de l’escriptor i del seu poble. La bala, la bota i la bomba aixafen cossos, cors i llibres. Però tal volta, qui sap, salva una mica l’ànima de qui escriu. I les nostres, que escrivim i llegim ara.
