Avui us portem un article de Jessica González Herrera publicat a la revista Barcelona Metròpolis
Els països llatinoamericans comparteixen una forta tendència a l’associacionisme, fet que es reflecteix en el gran nombre d’entitats formades per ciutadans originaris de l’altra banda de l’Atlàntic. La presència femenina és molt important: les dones llatinoamericanes han esdevingut un col·lectiu clau per al manteniment de l’estat del benestar autòcton.
Soy lo que dejaron,
soy toda la sobra de lo que se robaron.
Un pueblo escondido en la cima,
mi piel es de cuero, por eso aguanta cualquier clima.
Soy una fábrica de humo,
mano de obra campesina para tu consumo.
Frente de frío en el medio del verano,
el amor en los tiempos del cólera, mi hermano.
Fragment de la cançó Latinoamérica, del grup porto-riqueny Calle 13
En aquest dossier no podia faltar un article sobre les persones llatinoamericanes de Barcelona. Se m’ha fet aquest encàrrec com a colombiana resident a la ciutat durant els últims onze anys. D’entrada, em va semblar un repte que requeria respecte i cura. Tenint en compte això, comencem amb alguns aclariments i acotacions.
En primer lloc, tot i que sembli obvi, s’ha de recordar que l’Amèrica Llatina no és un país. No existeix, almenys ara com ara, una nacionalitat llatinoamericana. Llatinoamèrica o Abya Yala1 és una regió composta per vint països i set territoris dependents on viuen aproximadament 626 milions de persones. És qüestionable la validesa de les afirmacions de caràcter global referides a una regió on abunden les diversitats i els contrastos. De fet, hi ha qui es pregunta si la idea d’Amèrica Llatina és un mite o una realitat.
En segon lloc, l’expressió Amèrica Llatina comprèn una realitat summament complexa, on es donen diversitats i similituds gairebé en el mateix nombre. Per aquest motiu, si es posa l’accent en les diferències i els regionalismes, és possible negar l’existència d’Amèrica Llatina i de la unitat essencial que brolla de la seva mateixa diversitat. No existeix una Amèrica Llatina, sinó tantes com països o subregions que la componen, per la qual cosa qualsevol pretensió de reduir-la a una sola entitat no és més que acceptar, a gratcient, un mite o una ficció.
En tercer lloc, aquesta diversitat inherent a la regió es manifesta, per descomptat, també en l’heterogeneïtat dels perfils i les realitats de les persones llatinoamericanes que vivim a Barcelona. Així doncs, les persones amb origen o amb bagatge llatinoamericà no componem un bloc homogeni i, en conseqüència, les nostres realitats són molt divergents. Per això, el present article no té cap intenció de parlar “en nom de la comunitat llatinoamericana”. És, si de cas, un intent de fer una radiografia de la vasta pluralitat de realitats que vivim.
Finalment, però no per això menys important, una observació sobre alguns mecanismes legals com ara els acords i tractats bilaterals o multilaterals, les especificitats en les lleis d’estrangeria i de nacionalitat, les entitats regionals de cooperació, etc.: aquests mecanismes construeixen l’immigrant llatinoamericà com una persona “altra” però compatible amb la població autòctona sobre la base d’una suposada proximitat cultural o de germanor forjada a través de la història colonial i postcolonial compartida amb l’estat espanyol i Catalunya. D’aquesta manera, l’immigrant llatinoamericà queda incorporat a l’imaginari de la societat receptora mitjançant una doble caracterització que el fa diferent i re-cognoscible. Davant l’autòcton, el llatinoamericà continua representant una forma d’alteritat que té el seu reflex en els plans legal –restricció de drets per als no nacionals–, econòmic –inserció en mercats de treball precaritzats i segmentats– i social –problemes accentuats d’habitatge, participació, etc.
No obstant això, paral·lelament, la imatge que es construirà del llatinoamericà es caracteritzarà per considerar-se més propera que la d’altres col·lectius immigrants i –sempre segons aquest discurs– més fàcilment integrable. Així, enfront de grups com els subsaharians, els asiàtics o els magrebins, tant a Espanya com a Portugal els col·lectius llatinoamericans seran tractats en el discurs i en la pràctica política com a “més propers” o “menys estrangers”, cosa que té conseqüències significatives en les seves pautes d’incorporació legal, econòmica i social.
Les onades de la immigració llatinoamericana
Els fluxos migratoris més importants de persones de l’Amèrica Llatina a l’estat espanyol en general i a Catalunya en particular es concentren al darrer quart del segle xx, motivats en alguns casos per factors com la violència, les crisis econòmiques o la inestabilitat política. Durant els anys setanta, l’exili polític va caracteritzar la primera onada d’argentins i xilens; cubans, brasilers i alguns uruguaians destaquen també en aquesta època. Posteriorment, als anys vuitanta, la immigració la van protagonitzar els nacionals de Colòmbia, l’Equador, la República Dominicana i el Perú, i als inicis dels anys noranta van arribar principalment uruguaians i paraguaians.
La signatura de convenis bilaterals per regular els fluxos migratoris amb diversos països llatinoamericans, com Colòmbia, l’Equador i la República Dominicana, i la posada en vigor de la llei de nets, que permetia recuperar la nacionalitat espanyola als fills i nets dels espanyols exiliats per la dictadura, van promoure una nova onada de migracions en què van predominar els nacionals de Veneçuela, l’Argentina i Cuba.
Dues consideracions finals: els anys compresos entre 2002 i 2004 van ser el període en què aquesta població va créixer de manera més significativa, i en les trajectòries migratòries ha estat fonamental el paper de les xarxes socials.
Llatinoamèriques avui i aquí
Segons dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament, a Barcelona viuen al voltant de 79.254 persones procedents de països ubicats en l’esmentada regió. Són xifres que han anat caient durant els últims anys i no inclouen les persones catalanes de família llatinoamericana. Insistim en la idea que no hi ha un perfil llatí únic. Per exemple, el nombre de persones mexicanes que resideixen a la capital catalana és de prop de quatre mil i el 90 % d’aquestes venen a Barcelona a estudiar; en canvi, els membres de les comunitats equatoriana i boliviana generalment hi arriben per motius econòmics.
D’aquesta xifra, més del 60 % són dones, la meitat de les quals són adultes amb edats compreses entre els vint-i-cinc i els trenta-nou anys, i el 12,25 % són dones joves. Gairebé el 60 % de les dones llatinoamericanes tenen un nivell d’estudis de batxillerat superior, cicles formatius de grau mitjà o superior o estudis universitaris. Per una altra banda, Bolívia, Hondures, el Perú, Colòmbia i l’Equador són els països amb més impacte als districtes de la ciutat, ja que les dones d’aquestes nacionalitats representen el 51 % del total de les dones llatinoamericanes.
Aquesta feminització de la migració ha fet que les dones llatinoamericanes s’hagin convertit en un dels col·lectius clau en el procés de manteniment de l’estat del benestar de la població autòctona. Això es deu al treball que moltes d’elles desenvolupen en l’àmbit de les cures personals, que permet resoldre problemes vinculats a la dependència, el manteniment de l’estructura demogràfica laboral o l’accés de la dona autòctona al mercat laboral. Es tracta d’una gran aportació, a vegades invisibilitzada, que les dones fan a la ciutat. De la mateixa manera, cal remarcar que aquestes tasques són, sovint, desenvolupades en condicions deficients que precaritzen aquest col·lectiu. Hi ha sindicats com Sindillar i entitats com Mujeres Pa’lante, entre d’altres, que permeten a les dones llatinoamericanes articular-se amb altres d’orígens diferents per reivindicar els seus drets laborals, crear espais de cures per a elles mateixes i generar altres projectes.
Per una altra banda, resulta curiós el fet que la majoria d’estudis sobre població llatinoamericana, tot i no ser abundants en absolut, acostumen a centrar-se en dades relatives al “món adult”, és a dir, de qüestions de treball, relacions de poder i motius de migració. Excepte un parell d’informes obsolets sobre bandes, sembla haver-hi un buit en estudis que s’ocupin de la realitat dels adolescents i dels joves que han immigrat amb les seves famílies o dels que han nascut a la ciutat. És necessari fer una exploració a fons sobre les iniciatives i les aportacions en diversos àmbits (empresarial, polític, associatiu, cultural, esportiu) de la joventut llatinoamericana.
Una població molt social
La forta tendència a l’associacionisme és un dels punts forts que comparteixen els països llatinoamericans. Les entitats i els col·lectius que predominen són de caràcter cultural, social, esportiu, ambientalista, religiós, polític i estudiantil. Les aportacions en l’àmbit cultural i social, però, no passen a la política. Moltes d’aquestes entitats estan presents en espais institucionals com ara el Consell Municipal d’Immigració, però cal crear estratègies per superar les barreres del racisme institucional i potenciar la transversalització d’aquesta presència en altres espais de decisió. De la mateixa manera, és palpable la participació llatinoamericana en moviments antirracistes, contra els desnonaments, pel tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE), etc. En aquests espais es generen coneixements i discursos que aspiren a constituir-se i enfortir-se com a eixos polítics reals.
En l’àmbit de l’oci nocturn, els ritmes llatins guanyen cada dia més terreny. N’és la prova el nombre creixent de sales i discoteques que programen sessions i concerts de salsa, bachata, reggaeton, cúmbia, merengue i mambo. L’assignatura pendent, però, continua sent la presència llatinoamericana a les llistes electorals, actualment gairebé inexistent, la qual cosa ens deixa en situació d’invisibilitat i, sobretot, nega la possibilitat d’enriquir el debat polític de la ciutat amb coneixements, discursos, mecanismes de presa de decisió i altres competències que aportaríem gràcies a la nostra diversitat i la nostra riquesa interna.
Almenys la nit barcelonina està llatinitzada; ara ens falta llatinitzar la política, els espais de decisió, els moviments socials en general, el món de l’empresa, les assemblees de barri…. Amb llatinitzar vull dir que no només ens “deixin” ser-hi presents, sinó també que les nostres maneres de fer –que, segons el meu punt de vista, es basen, entre altres factors, en un fort sentit crític, en l’extrema importància que concedim a l’element col·lectiu i en la defensa “de la alegría como una trinchera”, en paraules de Mario Benedetti– entrin en diàleg amb les maneres de fer dominants i les transformin, tot interaccionant amb les de la ciutadania que té bagatges migratoris i culturals diferents.
Nota
Abya Yala és com es coneixia, abans de la colonització, el continent que avui es denomina Amèrica. El nom significaria, literalment, terra en plena maduresa o de sang vital.
